Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL GUIÓ DEL MANEL (2)

Els conflictes soterrats que circulaven per l’ambient tallant-lo com fletxes silencioses van tardar molt de temps en sortir a la llum, ja que l’agressivitat que utilitzava el Manel no era física ni verbal,  potser verbalment subtil, i sobretot sarcàstica, punyent, provocadora. I va ser molt difícil copsar i recollir objectivament senyals clarament denunciables i punibles.

D’altra banda, al ser una persona enormement executiva, orientada a resultats, extremadament eficaç i que superava amb escreix els objectius, per l’empresa durant molt anys van prevaldre els resultats quantitatius davant la salut psicològica dels  qui el rodejaven.

Fins que va aparèixer el mobbing dins del diccionari dels departaments de recursos humans de les empreses punteres, modernes i importants. Llavors el Sr. Puig, que el que si que tenia era una molt elevada capacitat de comprensió,  raonament i relació de conceptes, va començar a tenir la sensació de sentir-se acorralat i desvalgut, com mancat d’alguna eina important que se li escapava.

El Manel jove i adolescent no va ser un estudiant acadèmicament brillant, ans al contrari. Era el petit de tres germans i, segons el seu pare, tot i ser una calamitat superba, va ser el que va saber moure’s millor per la vida quan va marxar de casa. Aconseguia el que volia, fent gal·la del seu poder de convicció i de lideratge.

Això si, era un lideratge que no sempre bevia d’aigües massa clares, ja que no sempre era honest i transparent en les seves relacions interpersonals. Tenia tants detractors com seguidors i aquesta no és precisament una característica dels bons líders. Va aprendre el tarannà de la manipulació per assolir els seus objectius sense adonar-se del mal que podia causar als altres i a ell mateix.

D’una forma camaleònica, podia transformar les faccions de la seva cara per generar compassió o llàstima, utilitzar la seva mirada o les seves amenaces subtils per engendrar por o inseguretat i adular per caure bé i poder convèncer.  Una vegada va rebre una agressió física que li va suposar que li trenquessin el nas, però això no va ser més que una excusa per reforçar encara més la seva posició de desconfiança en el món, a part de que l’agressor físic va haver de suportar conseqüències més greus.

El Manel infant va ser un nen trist i a l’hora rebel a l’escola. Passava d’estats de passivitat i apatia a estats d’agressivitat que abocava cap els seus companys i companyes. A casa, les comparacions amb els seus dos germans eren constants i denigrants. Escoltava constantment que mai arribaria enlloc, que la seva vida seria un fracàs, que no sabien d’on havia sortit…

El fracàs acadèmic més o menys permanent estava cantat i els seus pares el van portar a una escola amb un règim de control estricte, on va poder acabar els estudis mínims per poder posar-se a treballar el més aviat possible. La baixa autoestima, el complex d’inferioritat i la rancúnia enterrada dins del seu pit el van obligar a construir una cuirassa dura i inexpugnable per a la supervivència, que el va ajudar a  “saber anar per la vida”.

De fet, va accedir a una important empresa multinacional on va romandre tota la seva vida laboral, acomodat, flotant damunt d’una bassa d’oli aparentment tranquil·la, sense fer-se mai plantejaments de sortir de la seva zona de confort. Dins d’aquella espècie de castell, va  anar trepant per guanyar cada cop més i més diners, amb el que podria pagar el seu benestar quan fos vell.

Avui, en el seu camí mancat de consciència, ha perdut la Maria i els seus fills s’allunyen progressivament. Ell roman en un castell de parets hermètiques i fredes. El que no sabem és si optarà per mantenir-se en el orgull altiu que tantes vagades li ha salvat la vida o si baixarà la guàrdia i s’anirà consumint des d’un tarannà victimista, plorant a tort i a dret de les traïcions i decepcions que li ha deparat la darrera etapa de la vida. Però que més dona, ja que tant una forma com l’altra d’estar al món són dues cares de la mateixa moneda, al igual que un actor sap representar dos guions diferents però amb final igualment tràgic, que algú ha escrit de forma a l’hora inconscient i despietada.

NOTES:

  1. Aquesta història està basada en fets reals, però també qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Tant d’una manera com de l’altre, si algú s’hi veu reflectit en algun aspecte, benvingut; aquesta era la intenció.
  2. El psicòleg Eric Berne va inventar el concepte de “Guió de vida”, que ens anima a trobar explicació a les nostres conductes actuals a través de indagar en els missatges i valors que hem rebut al llarg sobretot de la nostra infantesa.
Saps quin és el teu guió?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: