Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL GUIÓ DEL MANEL (1)

El psicòleg Eric Berne va inventar el concepte de “Guió de vida”, que ens anima a trobar explicació a les nostres conductes actuals a través de indagar en els missatges i valors que hem rebut al llarg sobretot de la nostra infantesa.

L’avi Manel, als seus 85 anys, està com un rei en aquesta mena d’hotel de luxe. Almenys, això és el que diuen els seus tres fills mentre comencen l’enèsima reunió familiar per especular sobre on anirà a parar l’herència quan el seu pare “traspassi” i “passi a millor vida” (eufemismes que fan servir per evitar parlar de la mort, a la que tanta por han après a tenir).

A la mateixa hora, des de la residència, l’avi Manel intenta esbrinar què haurà fet malament per merèixer aquest oblit (sense perdre-hi massa energia, tot s’ha de dir). Ell, que ha treballat tota la vida sense descans per aconseguir donar a la seva dona (en pau descansi) i als seus fills tot el que necessitaven, que els ha comprat sempre les millors robes, que els ha pagat sempre les millors escoles perquè fossin homes de profit… I ara utilitzen els resultats de tant bones inversions per tenir-lo ben lluny, per abandonar-lo, quan el que haurien de fer és cuidar-lo, pensa.

Cria corbs… Arribat a aquest punt, el dubte inicial de si ha fet alguna cosa malament s’esvaeix, tapat per un sentiment d’orgull tossut i egocèntric. Falsa alarma. En comptes d’adoptar una perspectiva un xic  autocrítica, el Manel es torna a convèncer a ell mateix que la forma de conduir la seva família ha estat la ideal.

En el supòsit que el Manel s’adonés que el que necessita en aquest tram final de la vida és una mica d’afecte i d’atenció, mai ho demanaria ni als seus fills ni a ningú. Ell va haver de construir de ben petit un bon grapat de cuirasses per a defendre’s de multitud d’enemics. El mostrar-se vulnerable no ha estat mai el seu estil, quan un dels trets inherents a la naturalesa humana és precisament la vulnerabilitat. I això fa mal, un mal que neix de la no consciència i que és molt difícil reconèixer si les circumstàncies no t’ho han facilitat.

El Manel encara pensa i sent que per fer-se valdre cal mostrar-se un home fort i inexpugnable. I així ho ha fet tant amb els fills, com amb la dona, com amb els treballadors de l’empresa a qui amb mà d’acer va dirigir tants anys. No forma part dels seus esquemes deixar estovar ni una mica el seu ego.

El que farà, i no li suposarà pas cap esforç, ja que ho té molt entrenat, serà mostrar-se fred i incisiu quan vinguin a veure’l, per demostrar que es manté encara amb la seva fermesa independent i, a l’hora, fer-los sentir una mica culpables i confirmar inconscientment la seva actitud existencial de supèrbia. El que l’avi Manel no sap, clar està, és que quan més es manté en peu de guerra amb una lluita subtil, més alimenta el desig dels seus fills d’allunyar-se’n d’ell.

El Sr. Manel Puig va ser directiu d’una multinacional amb sucursal a Catalunya fins que, per motius força ocults i desconeguts, va ser “pre-jubilat” amb una bona morterada d’euros damunt la taula. Aquest dineral va venir a inflar una mica més el saldo dels seus comptes corrents. Mentrestant els seus tres fills allargaven la seva estada a casa dels pares tot fulminant targetes de crèdit amb màsters universitaris, viatges i altres vicis censurats als pensaments del Sr. Manel i de la seva dona, la Maria.

I paral·lelament dins de la Maria anava creixent un “mal lleig” que acabaria amb ella en qüestió de mesos. Poca cosa van poder fer els diners en aquest assumpte. Frases comunes que van circular de forma repetitiva i convencional durant uns quants dies entre coneguts i familiars del Sr. Puig van ser del tipus “mira, tant treballar i quan podien gaudir de la vida… és que aquesta vida és un mar de llàgrimes… el que el metge esguerra, ho tapa la terra…”, i banalitats similars.

El dol va ser ràpid i el Sr. Manel va substituir la seva dona pels seus fills com a receptors de les seves glorioses històries laborals, en les que ell era sempre l’heroi que guanyava les batalles. Després de la mort de la Maria, els tres fills van anar volant del niu progressivament i ràpidament davant la seva incapacitat de confrontar l’estressant narcisisme del seu pare. El caràcter del Sr. Puig era conegut en molts indrets i en el lloc on feia ús del seu comportament dominant i maniqueu amb més èmfasi era l’empresa on treballava.

Va arribar a ser cap de departament al poc temps d’entrar-hi i va anar pujant fins a la posició de gerent, i allà s’hi va mantenir fins que la cúpula va decidir prescindir d’ell. El motiu? Va arribar un moment en que alguns treballadors més agosarats que altres van fer sortir a la llum que era més una persona temuda pels seus col·laboradors (per ell subordinats) més que respectada. Tot i que ell estava convençut de que els seus súbdits el respectaven enormement. I és que , possiblement, el Manel mai va tenir l’ocasió ni els recursos per saber distingir entre el respecte i la por, entre la capacitat d’adaptació i la passivitat, entre el liderar i manar (…)

Saps quin és el teu guió de vida?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

A %d blogueros les gusta esto: