Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

VALORS I CREIXEMENT PERSONAL: EL MEU PARE I JO (1)

Pujant per l’escala (també de valors)

Pujavem pels graons desgastats de l’antic pis on feia uns divuit anys haviem viscut. Una màgia especial m’envoltava, un pessigolleig em recorria l’espinada i em feia esgarrifar. Una sensació especial m’invaïa, com quan tornes a un lloc entranyable on fa temps que no has estat i que et trasnporta a la infantesa. Una barreja de melangia i curiositat, com quan era petit i després de dos mesos de vacances fora de la ciutat, tornavem al pis i esperava que els objectes que havia deixat al marxar haguéssin sofert un procés de transformació només pel fet d’haver estat absent. Els llibres, les joguines, la foto de l’àvia penjada a la pared… m’esperaven impacients per donar-me la benvinguda i, potser, alguna sorpresa.

Ara, tornava a reviure una d’aquelles tantes ascensions silencioses de quan era un infant. Tot i que les diferències eren notables comparant l’aspecte actual de l’escala estreta i freda amb el d’uns vuit milions de minuts enrere, els récords arribaven a mi força nítids. El temps interfereix en el deteriorament d’allò físic, però enforteix i arrela vivències, creences i valors, si nosaltres no decidim el contrari. Jo pujava l’escala seguint el meu pare, tot observant el desgast dels pedrissos dels graons, les teranyines penjant al llarg de tot el sostre inclinat i el grinyol de la porta que s’havia tancat al darrera nostre.

Il·lusió i pragmatisme: una dualitat de valors pel creixement

Vam trepitjar els dos darrers graons abans d’obrir la segona porta, la que ja donava al passadís dins del pis. Per un moment, a través de la vidrera de la porta, d’un cristall fumat de color marró, em va semblar veure de nou, com feia divuit anys, quan era un marrec, unes ombres espantadisses, que es movien de pressa i silenciosament, cercant un lloc on amagar-se. Jo creía que eren ànimes conegudes que en nits llunyanes de preocupacions i angoixa m’havien arribat a xiuxiuejar a cau d’orella, enmig de la foscor, tot estirat al llit quan tothom ja dormia. Una vegada més s’havien amagat darrera dels mobles, sota dels llits, o s’havien esfumat per les escletxes de les persianes mig baixades, deixant aquell alo de misteri que tant bé coneixia.

Mentre jo seguia la pista dels meus fantasmes esmunyedissos, la mà peluda i segura del meu pare va prémer amb fermesa el pany de la porta, empenyent amb força per vèncer la resistència de la fusta reinflada. Us he de dir que l’objectiu del viatge al nostre pis vell no era un altre que buidar-lo, ja que el meu pare l’havia posat a la venda i ja tenia comprador. Ell ja havia estat uns quants dies treient trastos i ara era el meu torn de fer tria de les meves coses.

Aturat al passadís, bocabadat, mirava amb il·lusió i excitació la porta tancada de la meva habitació. Em sentia com un nen il.lusionat i nerviós esperant les sorpreses del dia de reis. En creuar el llindar de la meva cambra vaig percebre una agradable olor d’humitat i d’humanitat. En silenci, em vaig aturar i vaig tancar els ulls, per captar alguna imatge del passat i em vaig veure a mi mateix vestit amb pantalons curts, una elegant jaqueta de color blau, una camisa blanca, una corbata i uns mocasins de color negre. Com un nen disfressat d’adult. Mentrestant, el meu pare recollia unes caixes de cartró podrit i malmès i despenjava d’una paret una foto del rostre del meu avi que mai no vaig conèixer… (“Papa, perquè mai es parla de l’avi Rodolf a casa?”), va ser un altre dels molts pensaments que no vaig saber convertir en paraules…

El relat no s’acaba…

Ara és el moment de la teva participació, el relat està obert a continuar. Per això el (1) del títol del post. Pots opinar, suggerir, preguntar, proposar… i continuaré amb la història amb les teves intervencions. Ja veus que el tema va de valors, dualitats, vivències, avis…

T’ANIMES?? Endavant…

EL VINCLE PARE – FILL

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: