Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

REFLEXIONS I CONFESSIONS DES DE L’ALTRE COSTAT DE LA PANDÈMIA

Aquest potser serà un escrit amb una estructura i un discurs una mica caòtic i desordenat. Això es deu a que he decidit vomitar les idees i els sentiments tal i com em venen al meu cap i que, així, aquesta sigui la manera de reflectir el meu estat mental en els darrers mesos. I possiblement aquest estat sigui compartit per alguns de vosaltres, lectors i lectores. Em sento inundat i col·lapsat d’informació i en constant necessitat d’elaborar posicionaments davant un seguit d’esdeveniments i vivències, si més no xocants, que han entrat a formar part de les nostres vides de forma sobtada i sorprenent d’uns mesos ençà, i davant de les quals tinc la sensació que restem perplexes, inactius, reactius i sense capacitat de reacció. Parlant en plata, acollonits i resignats a que un miracle ens salvi o bé que algú, que no sabem ben bé qui és, ens vagi ofegant fins asfixiar-nos.

Si poses en dubte el número de morts causats única i exclusivament per la COVID (o pel COVID, no ho sé) estàs mal vist. Si ets només un xic agosarat i se’t ocorre fer algun comentari sobre els possibles efectes adversos del 5G i la seva relació amb una propagació d’un virus tal vegada dissenyat en un laboratori, corres el risc de ser tractat de boig o paranoic. Si poses en dubte la necessitat de vacunació de la població, et titllen d’anti-vacunes i de poc solidari. Si t’atreveixes a anar pel carrer sense mascareta, fins i tot en espais amples i sense aglomeracions, se’t mira malament i corres el risc de ser etiquetat de negacionista. Del que es tracta és de jutjar, cada cop més i amb més freqüència, que ho fem entre nosaltres, els ciutadans, així ens tenen atrapats un dia en el silenci, un altre en el conflicte, després en la culpa i finalment, en la inacció. A més, es veu que la culpa és nostra, bàsicament, dels ciutadans, que ens portem molt malament i som els màxims responsables de la propagació d’un virus capritxós que ataca a determinades hores del dia més que en unes altres i que no ataca a les esglésies però si als gimnasos. Mentrestant, els polítics i els seus portaveus departamentals, que són els qui han de portar el timó del vaixell, semblen anar fa temps a la deriva, portant-nos per un trajecte més lúgubre i apocalíptic que pel que ens va portar Joseph Conrad en al Cor de les tenebres. Contradiccions, mentides, manipulació de la informació, ineptitud, errors, descrèdits i atacs constants entre partits aprofitant el malestar i desconcert dels ciutadans per guanyar vots…

D’estats emocionals d’empatia i solidaritat envers els qui veiem que pateixen més, passem a la crítica més aferrissada de les conductes dels qui ens envolten, frívolament, sense més ni més: “mira aquell grupet, parlant sense mascaretes!!”, “tu creus que han de sortir el cap de setmana??”, “la culpa és dels joves, tanta festa!!”… Ens movem com penells moguts per vents bipolars. Bufa cap a l’esquerre, em sento solidari i puc comprendre; bufa cap a la dreta, m’emprenyo i em mostro intransigent. Són els efectes col·laterals de la repressió a la que estem sotmesos. Tinc la sensació de que l’olla a pressió està a punt de petar. Som menys flexibles amb el tarannà i les decisions dels altres,  estem creant de bàndols d’opinió més marcats, entrem en la zona de risc de ser classificat com a “dolent” o com a “bo”; són conseqüències greus que no s’estan calibrant i ponderant en la mesura que cal. Ens mirem de reüll, no ens veiem el somriure, ens allunyem de qui no coneixem, ens apartem del qui se’ns acosta massa, parlem menys per no contagiar-nos, ens enclaustrem a casa per prohibició però també per por.

Estem vivint gairebé ja fa un any en un estat de repressió, de privació de les llibertats fonamentals, com la llibertat d’expressió, de saber, de reclamar, d’actuar, d’abraçar-nos, de viatjar, de respirar, de prendre decisions personals no sustentades en amenaces, prohibicions i càstigs… Si ja dubtava de la possibilitat i de la capacitat del lliure albir del ser humà, ara, la situació que estem vivint em fa pensar que no sé si és millor assumir el risc de ser contagiat per la COVID, amb el percentatge que suposa de possibilitat de morir, o acabar morint d’inanició, de desnutrició emocional, de gana o de tristesa profunda. Veient la capacitat de lideratge dels qui tenen assumida la responsabilitat de liderar, no són moltes les esperances. Pot ser que aquest escenari social sigui premeditat? Em venen al cap altres temes: quants anys fa, anys!!, que hi ha uns presos polítics privats de llibertat a la presó i, immersos en la pandèmia, ja gairebé ni se’n parla? I ara fa uns dies que les eleccions han restat protagonisme a la pandèmia. Si, és per interès dels mitjans de comunicació, però qui “assessora” a aquests? No serà tot plegat un gran peix que es mossega la cua? Disculpeu, però no puc deixar d’encadenar idees i penseu que faig un gran esforç per lligar-les totes de forma coherent.

Tornant al tema del/la COVID, opino que hi ha metges, amb la carrera de medicina com qualsevol altres metges que defenen les vacunes, que no són partidaris de les vacunes. I quants d’aquests n’hem vist o escoltat en algun programa de debat o divulgatiu de la radio o de la televisió en les cadenes “normal”, vull dir les que veiem la immensa massa de persones? Si volem fer-ho, hem d’anar a canals alternatius, alguns d’ells ja capats o censurats vàries vegades per les autoritats. I se’ls etiqueta d’alternatius possiblement perquè tot allò alternatiu ja te una mala carta de presentació davant de la societat i no deixarà de ser “residual”.

Perquè no s’escolten remeis, productes i propostes de curació alternatives a la medicina convencional, com l’artemisa, altres plantes medicinals, el diòxid de clor o la plata col·loidal, per poder reforçar el sistema immunològic i així prevenir i lluitar contra el/la COVID o d’altres tipus de virus? Ja no és que la OMS no els tingui legalitzats, és que ni tant sols hi ha la intenció de fer-ne proves experimentals. Suposadament estem en una  situació molt greu i ja límit en alguns països. Què està passant? Potser hi té alguna cosa a veure la indústria farmacèutica?

Ara suposem que les vacunes ens han d’alliberar del terrible virus. Un parèntesi: ja sé que només és una experiència personal, que no és generalitzable i que us la podeu creure o no, però jo estic catalogat com a grup de risc per una disfunció orgànica des de fa 25 anys i em van dir que m’havia de vacunar de la grip. Com a borrego del ramat, ho vaig fer durant molts anys, així col·laborant de forma solidaria amb el lucre d’alguna empresa del ram. Fa vuit anys que no em vacuno de la grip i passo molt millor les epidèmies de grip de cada any que quan ho feia. Reprenem el fil. Suposem que les dues punxadetes al braç ens alliberin del mal. Un altre parèntesi: la meva tieta, que viu en una residència, ha estat vacunada de la primera dosi contra el/la COVID. Al cap d’un o dos dies es va posar amb febre molt alta i li van entrar un tremolors forts i va haver de ser atesa ràpidament per l’equip mèdic. La meva cunyada, treballadora sanitària, va rebre la primera dosi fa uns dies i al cap d’un o dos dies li van aparèixer uns ganglis al coll. Heu sentit a través dels mitjans de comunicació “normals” casos d’efectes secundaris d’aquesta vacuna?  Puc entendre (és un dir, perquè en realitat no ho entenc) que el període d’experimentació de l’efectivitat i efectes secundaris d’aquesta vacuna sigui més curt que en d’altres. Una vegada donat el tret de sortida de les diverses empreses que fan la carrera cap a la salvació de la humanitat, què passa que  ara no es produeixen les vacunes necessàries? Què passa, que les empreses salvadores del món  prometen unes coses que després no poden complir? Perquè s’incendia una planta de producció de vacunes? Quina mala sort! Perquè no arribaven les mascaretes quan havien d’arribar o arribaven defectuoses? Perquè uns medicaments que es necessiten produir a gran escala (ja no parlo només de vacunes, també ho faig de medicaments per a malalts de moltes malalties etiquetades com a “cròniques” o potser “cronificades” per interès), són caríssims si el fet d’haver de fer una producció massiva hauria d’abaratir-los? En relació a això, aquesta setmana passada vaig escoltar per la ràdio (emissora RAC1 en concret, programa conduit pel Jordi Basté) a una responsable política que afirmava que era normal que la indústria farmacèutica es mogués per valors principalment lucratius. Em va impactar força, la veritat, tot i que tinc assumit que tota empresa privada ho fa. Però em va xocar pel contrast i el xoc de valors que suposa una afirmació d’aquest tipus en el context actual. No serà que estem en una cruïlla de canvi de paradigma urgent? En quin punyeter món vivim, en el que hem creat una escala de valors que ni tant sols ens replantegem i que potser tenim del tot capgirada?

Seguim fotent llenya al foc. Qui em pot explicar quina diferència hi ha entre la necessitat d’haver d’anar a un míting polític i la d’anar a veure una obra de teatre? Per a mi, molta. En el primer cas, es totalment prescindible, ja que el que sentirem serà tota una sèrie de promeses (mentides) i manifestació d’intencions que s’esfumaran en l’aire. Que ens prometran a la propera pantomima? Que apostaran per la millora del medi ambient i seguiran sotmetent – se a les pressions de les industries més poderoses com la petrolífera, tot posposant els avenços d’energies més naturals? Que milloraran els recursos i les dotacions del sistema sanitari i després seguiran ofegant i explotant als professionals en moments de crisi, fins esgotar les energies i la seva pròpia salut? Que transformaran el sistema educatiu cap a uns valors més humans, basats en el desenvolupament humà integral i el respecte, mentre ells, allà darrera del seu poderós faristol seguiran insultant-se mútuament, darrera dels seus colors, enganxats en una lluita aferrissada per aconseguir més volts i el poder? Per cert, avui he tornat a sentir vergonya aliena veient, mentre esmorzava, la sessió de defensa del govern en el congrés dels diputats: cap pregunta, millor dit, totes retòriques; és a dir, preguntes que portaven implícita una crítica destructiva. Cap proposta, cap intent de col·laborar, de trobar acords. Després de la intervenció encesa i provocadora d’un líder (líder??) de l’oposició, els enfervorits aplaudiments dels seus acèrrims seguidors. Quin espectacle tant lamentable. I el més trist és que aquests actes han entrat a formar part de forma normalitzada de les nostres vides, i ni ens ho qüestionem ni fem res per aturar-ho. He apagat el televisor, sota el risc de que se’m posés malament l’entrapà.

En el segon cas, els actors i actrius, damunt de l’escenari ens faran emocionar-nos i connectar amb les emocions més autèntiques que ens apropen a la veritable essència del ser humà. Veieu com que potser tenim totalment fotuda cap per avall la nostra escala de valors? Resulta que podem anar a escoltar una reguitzell de prometedores paraules repetides fins la sacietat que ja no se les creu ningú i que haurem d’anar a votar (això si, abans de les 19h, perquè de 19 a 20h està reservat pels contagiats), si no seràs un execrable ciutadà anti-democràtic. En canvi, ens neguen el poder contactar i retrobar-nos amb nosaltres mateixos, mentre ens van minant la força i l’energia.

Perquè, fent gal·la d’una incompetència sense límits, ens fan sentir culpables de l’expansió del virus? Potser perquè no ens sentim amb dret a queixar-nos quan ens venen les restriccions en les activitats quotidianes que ens donen vida? Crec que soc una persona confiada, no tinc tendència a pensar malament, però començo a témer una espècie de mà negre i invisible que mou els fils d’uns titelles polítics.

Quan era infant, hi havia un joc, o potser era una dita o una expressió que dèiem: “el món al revés”. Ho recordeu? Doncs sembla una frase molt propicia per definir amb quatre paraules la situació surrealista en la que ens trobem. Si els qui ens dirigeixen i han de ser un model de tranquil·litat veuen en la vacuna un autèntic recurs per sortir d’aquesta crisi, no haurien de ser ells els primers en vacunar-se? I fer-ho públicament? I aquest personatge grotesc que té el títol d’ex rei d’Espanya, on  és, que fa? Un dia està ingressat a l’hospital per contagi i l’endemà ens diuen que ja no… Qui li para els peus? I la família reial, on són, que fan, estan jugant a l’amagatall? No son figures que han de donar fermesa a la nació? O potser estic jo confós? Bé, seria el conte de mai acabar. Massa contradiccions, informacions que no quadren, canvis de rumb constants, incoherències… Parlant en plata, els ciutadans comencem a tenir els collons i els ovaris ben plens. No sé on tenim el límit, el sac s’ha d’estripar en el algun moment, el got ha de vessar. Algun canvi s’albira, potser lent, potser dur, però necessari. Potser ha arribat el moment de sacsejar els fonaments, provocar un terratrèmol, d’apartar la por i agafar les regnes del nostre futur, que serà el present dels nostres fills i filles. Potser aquesta pandèmia sigui una senyal de l’inici d’una revolta.

REALITAT, MENTIDES, FAKES, MANIPULACIÓ…?

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
%d bloggers like this: