Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

PROTOCOL D’EMERGÈNCIA A L’AULA O EL VOL DELS ÀNECS

Un relat motivador a les portes del nou curs

S’acaba l’estiu i un nou curs ple de “més del mateix” espera als nostre fills i filles. Iniciar alguna cosa nova en teoria ha de motivar, però percebo cares i estats d’ànim més propers a la depre que a l’engrescament.

En part és normal, però em temo que aquest estat de tonus energètic baix s’estrendrà al llarg del temps més del desitjable. I una part de les causes que engendren la desmotivació tenen a veure amb un sistema educatiu obsolet, antiquat, anclat en un paradigma d’avorriment, obligació, memorització i desvinculació de les necessitats reals dels joves.

Aquests temes els tractarem en altres posts futur. I us prometo que seran molt i molt interessangts. Estigueu a l’agüait.

Aquest relat va dedicat a les meves dues filles, Sandra i Carla, i a totes les persones adolescents i joves que estan en edat de construir les bases del seu futur i estan rodejats d’inputs molt poc alentadors. Està inspirat en la situació que vivia un noi adolescent que fa un temps va acudir a sol·licitar la meva ajuda en coaching i tant de bo us doni alguna idea a qui el llegeixi.

Protocol d’emergència a l’aula

Us heu fixat mai en com organitzen el seu vol els ànecs per poder viatjar quilòmetres lluny d’on la terra i l’aigua ja no els dona vida? Ara, mentre la Joana vomita la seva lliçó magistral, els acabo de veure passar retallant amb elegància el cel gris d’aquest hivern.

La història m’avorreix de forma superba. De fet, no em serveix per a res. Igual que les mates, el castellà o el català. Des del meu pupitre de la classe de 4rt B d’ESO, veig passar el temps. I ja fa anys. I en començo a estar ben tip.

Mentre la Joana narra la seva història de la història de la revolució francesa, jo, amb la meva mà i avantbraç fent de falca entre el meu cap i la taula, miro, a través del vidre de la finestra, com uns ànecs organitzats en forma de ”V” travessen volant el cert tèrbol de la meva ciutat de l’extraradi.

Un cel entelat per la brutícia i la pol·lució, de la qual els responsables del país ens en fan responsables per no fer prou recollida selectiva, mentre apaivaguen el seu més que enterrat i oblidat sentiment de culpa amb excuses i arguments vergonyosos que defenen el creixement exponencial i el “progrés” d’indústries com la química, alimentària, farmacèutica o del petroli.

Els meus ulls s’endormisquen hipnotitzats per les imatges de l’exterior, mentre un murmuri d’ultratomba que resa lliçons llunyanes i absurdes, em fa venir basques d’aquest micro món estret i asfixiant que els qui manen han construït dins les aules.

Enmig d’un estat semi oníric, on no sóc capaç de diferenciar els pensaments de la realitat i dels malsons, en la meva memòria ressonen discursos de polítics que repeteixen conegudes falses promeses sobre no se quin estat del benestar o sobre no se quines collonades de millora socioeconòmica.

Aquestes es barregen amb noticies borroses que ens informen de que ha baixat el preu del cru, el que fa que hagi augmentat la inflació; i de que s’està provant no se quin prototipus de cotxe elèctric; i de que pretesos científics d’èxit estan a punt de trobar el remei definitiu pels diabètics.

El que no percebo és cap noticia de les conseqüències que tindria aquesta descoberta mèdica respecte els beneficis lucratius de la insulina fabricada per la industria farmacèutica si això passés realment…

Així passo el temps a l’aula de l’institut. El meu cervell repassa aquest guió d’obra de teatre dolenta, que es repeteix i mai s’acaba, com una estrena eterna que em ressona haver ja viscut fins i tot en vides anteriors. Però tot segueix igual.

En aquest estat semi catatònic enmig de la tediosa classe de la Joana, també passen pel meu cap fotogrames que reprodueixen uns quaderns de treball del meu avi quan anava a l’escola fa més de mig segle. En ells hi veig descrits els mateixos  esdeveniments històrics que els programes i llibres d’avui encara segueixen explicant, després de més de 60 anys.

I al costat de la transcripció escrita d’aquelles histories manipulades llavors per capellans, sobreviu un dibuix esperançador, ja difuminat pel temps, que em descobreix que també el meu avi es fixava en els vols dels ànecs, i en com es col·locaven en forma de fletxa, suggerint camins a seguir i indrets on arribar algun dia, per donar sentit a la nostra existència. I, de fet, és el que a mi realment m’importa.

Que està passant més enllà d’on es perden les siluetes d’aquestes aus? Que hi ha? Qui hi ha? Ens fan seure hores i hores, aquí quiets, sense dir res, sedats, enganxats a un sistema caduc,  que no canvia, anquilosat, que repeteix patrons de conducta fins la sacietat.

Quant mes de temps estiguem aquí, millor. I després, el batxillerat; i després, una carrera, o més d’una. I per no donar problemes, després un màster. I anar fent. Molt més enllà, seguint els camins que assenyalen les sabies indicacions de les aus, hi ha vida i hi ha mort. Allà és on ens toca anar, estar i ser.

No vull veure més l’ imatge d’un nadó morint de fam amb el ventre inflat; ni una embarcació plena d’ànimes frustrades que s’ofeguen enmig d’un mar gèlid, ni els cossos de refugiats arrossegant-se, bruts de fang i de sang, arrencats de les seves arrels, a la recerca de no se sap quina esperança.

No vull veure ni escoltar més mentides de xarlatans de fira, que prediquen el respecte sense haver-lo viscut. No vull viure enmig de polítics corruptes, encegats i drogats pel verb tenir. Estem cansats de mentides i cal adonar-nos que estem perdent la nostra pròpia essència.

Enlloc d’ajudar-nos, ens barrem camins; enlloc de col·laborar, competim; enlloc d’estimar-nos, fomentem l’odi; enlloc de dir veritats, les adornem, fins confondre’ns en elles mateixes; enlloc de ser honestos, ens enganyem; enlloc de plorar, cridar o riure, callem i empassem; enlloc de viure intensament, morim mica en mica…

La Joana, com a bon peó del joc que tant bé havia après a jugar, m’obliga de nou a tornar a la seva realitat irreal, temperada, tediosa, poruga, obsoleta i letal:

  • Josep!! Ja estàs somiant de nou?? No sé si recordes les notes de la primera avaluació…!! Jo no sé on arribaràs tu, fill meu…!!

La meva resposta no serà a través de la paraula. Estic molt cansat de parlar. Els ànecs, al igual que la resta d’animals, no parlen, actuen. He comprés quina era l’única solució: l’acció. Ens cal tornar a connectar filogenèticament amb l’ instint i la necessitat de supervivència. Sense donar-nos compte, segurament sense mala fe, els humans ens hem corromput a nosaltres mateixos fins estar al llindar de l’autodestrucció.

M’aixeco de la cadira, mentre, quasi simultàniament, una au xoca contra el vidre de la finestra, i després la segueix una altra, i una altra, mentre s’amunteguen al pedrís de la finestra mirant cap endins, fent una crida a la llibertat i a la rebel·lia.

La Joana s’espanta i automàticament ens prohibeix moure’ns, per poder activar els protocols d’emergència. No en faig el més mínim cas, i m’adreço cap a la porta amb pas ferm, per sortir i ser lliure. Tots els companys i companyes em segueixen, amb pas ferm i serè. Ja fora, ens aturem i observem com de nou els ànecs alçant el vol tots a una per suggerir-nos un camí alternatiu a tot allò que ja és corromput i indigne. I comencem a construir un nou món.

EL VOL DELS ÀNECS ÉS ORGANITZAT I VALENT

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
%d bloggers like this: