Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

LA PLOMA DE TINTA XINESA

Fa un grapat anys (ja he perdut el compte) vaig guanyar el segon premi de prosa del concurs de Sant Jordi de l’Ajuntament de Palau solità i Plegamans. En un dia com avui, em ve de gust compartir aquest relat, que espero que us agradi. És un petit regal que em fa il·lusió fer en aquesta diada tant diferent que ens ha tocat viure. Una de les coses que destacaria del conte és que tant va adreçat a infants com a adults. I una altra que vull comentar és que forma part del llibre de contes que vaig anunciar a principis de març CONTES PER AL TEU ALTRE JO, i que va quedar a la “graella de sortida” per culpa d’aquest “alien” que ha aparegut per art de màgia negre i de forma inesperada en les nostres vides. El conte l’he actualitzat un xic, ja que el vaig escriure (si no recordo malament) fa més de vint anys!

Aquí va:

“Companyes i companys, us heu fixat que la Mà no està centrada? Sovint la sorprenc colpejant nerviosament amb els dits damunt la taula. Avui m’ha despertat mentre tenia un somni en què ballava amb ella un vals sobre una antiga carta d’amor universitari. Ha perdut aquella sensibilitat que en tantes ocasions m’havia acompanyat, guiant-me entre laberints de creativitat. Ara sembla com si només tingués dits per a aquell maleït aparell negre de botons quadrats i amb lletres majúscules dibuixades.

Deurien ser prop de les dotze de la nit i jo ja m’havia adormitd’avorriment i d’inactivitat. És alarmant veure que cada dia utilitzo menys sang. I sento gelosia en adonar-me que he deixat de ser la seva camarada predilecta. I a voltes també em sap greu veure com queda hipnotitzada i subjugada a aquella maleïda pantalla colorista i sofisticada. Només de tant en tant m’agafa i per moments m’il·lusiono, però només és per mossegar-me ansiosament i humitejar-me el tors. Llavors m’entra por perquè sé que està neguitosa i que em podria tirar de nou contra la taula en un acte incontrolat. No seria la primera vegada.

Amics d’aparença immòbil, no us passa que la Mà us desperta sobtadament, sense dir-vos ni tan sols un “bona nit” de cortesia? No ens  mereixem aquest oblit i aquesta usurpació dels nostres drets; sempre hem donat vida, llum i color a la seva taula. S’està perdent aquell caliu entranyable, les benvingudes amistoses, aquella complicitat inherent a l’ambient de la cambra, els intercanvis entre ella i nosaltres. Fixeu-vos que, quan entra a l’habitació, té un objectiu molt clar al qual adreçar-se i tot el que l’envolta perd importància.

Ara els tic-tacs del rellotge de paret ressonen entre els seus estats d’inquietud i la quietud natural del nostre món. Als vespres, quan la foscor conquereix l’espai i la llum impersonal de la pantalla projecta les nostres ombres tristes i ja de per si inanimades, sento fred i sembla que només existim per esperar que la lluna plena i tranquil·la comenci a treure el seu somriure entre melangiós i comprensiu per darrera dels vidres de les finestres del sostre inclinat de les golfes. Llavors, mirant la lluna, m’entra enyorança d’èpoques passades i recordo aquelles estones agradables i plenes d’energia, quan la Mà m’agafava amb fermesa i em feia relliscar durant hores indeterminades entre fulls de paper de qualsevol mena. Sentia i vivia la profunda inspiració de la Mà i traçàvem junts projectes literaris, cartes d’amor, reflexions filosòfiques, frases absurdes; embrutàvem qualsevol paper atrotinat amb esquitxos de pensaments i d’emocions que no havien trobat cap altra vàlvula de sortida. Després intentàvem reconstruir-los i donar-los forma. Finalment, uns es quedaven tancats per sempre al calaix i d’altres voltaven per mans amigues, cercant llur aprovació.

Companys i companyes estàtiques, de pot, de taula i tots els que habiteu dins d’aquestes quatre parets, he pensat molt sobre la qüestió i ara vull compartir records i idees per despertar-nos de la letargia, perquè ha arribat el moment de rebel·lar-nos. Per nosaltres mateixos i per la Mà, sempre amiga nostra. Sé que alguns direu que és llei de vida, i que jo encara tinc sort.

Sí, sé que jo soc recarregable i que a alguns de vosaltres us llençaran quan us assequeu, però de què em serveix ser-ho si ni tan sols puc fer servir la tinta que tinc ara? Sé que d’altres teniu els dies comptats, perquè teniu venes de plàstic i, per tant, camí limitat. I també sé que d’altres només serviu per ressaltar paraules i frases que algú ja ha escrit abans. Però per això mateix cal aprofitar al màxim el que tenim i viure amb qualitat. També reconec que teniu raó quan dieu que els avenços tecnològics estan causant estralls arreu, però perdrem la raó de la nostra existència i acabarem desapareixent si ens deslliguem del puny i de la lletra pura. Sempre serem d’esperit romàntic i sabem que hi ha coses que mai podran ser substituïdes per la tecnologia.

Amigues i amics, el que jo sento és que he anat perdent protagonisme i importància. I també que la Mà està perdent el poder que tenia. No us passa el mateix? Ara, prem amb delit els botonets del nostre rival. Apareixen gràfics, estadístiques, fulls de càlcul, il·lustracions prefabricades, sons electrònics… Tot molt atractiu i bonic, però tot buit i mancat d’imaginació.

Els deu dits ballen al so de la màquina, li passa el temps i no se n’adona, no veu res més, està com embruixada. Està contaminada de rutina i, en els moments de més lucidesa, sembla voler retrobar l’originalitat perduda, però no pot. Són aquests els petits moments en què penso que encara tenim la possibilitat de fer alguna cosa.

Jo no sé  què penseu vosaltres, però no puc passar més dies en la mateixa posició i en el mateix lloc, sense que ni tan sols es digni a canviar-me de posició. De vegades m’agafa, però per utilitzar-me de manera urgent i tornar-me a deixar al mateix lloc. No em resigno a ser utilitzat només quan sona el telèfon i s’han de prendre unes notes, o a passar-me més dies freds de l’hivern estirat damunt la fusta, esperant que el sol, en el seu cicle natural, torni a aparèixer pels finestrons del sostre.

Veig que es compadeix de mi i que m’intenta reconfortar amb la seva escalfor, acariciant-me el llom per fer revifar una mica el meu líquid blau amarg i glaçat, però torno a caure aviat en l’oblit. Camarades, estem morint, estem deixant de ser necessaris, ens estan substituint i ens arrabassen el que és! Estem perdent el nostre terreny d’invenció literària. Quin serà el proper? Els dels negocis? No vull deixar  d’experimentar l’excitació implícita en les negociacions, la pressa, les corredisses, la pressió…

No vull deixar de sentir-me agafat per la cintura dins la butxaca de la cartera mentre respiro l’olor intensa de la pell i mentre escolto el clic segur i agressiu de la sivella que tanca la solapa per protegir-me. No vull perdre la sensació dels vaivens a cada pas, que s’accentuen al pujar i baixar escales, ni deixar de percebre el brogit dels motors dels cotxes i els murmuris de la gent que se’ns creua pel carrer. Tot això em dona força, i em fa rejovenir. No vull deixar d’intervenir en els moments culminants, quan es torna a aixecar la solapa de la cartera, i la Mà m’extreu de la butxaqueta i m’utilitza amb elegància per segellar amb una signatura el tancament de la negociació.

Col·legues, crec que us he exposat suficients arguments com per no seguir aturats permetent aquesta colonització. Jo he parlat en nom de la meva espècie, segons la meva experiència, però crec que som tots, amics que habiteu aquest habitacle, els que hem d’actuar. Tots hi estem implicats i a tots, tard o d’hora, ens tocarà el rebre. Tu, làmpada vella i afectuosa, no és possible que et substitueixin per una altiva i orgullosa halògena? O tu mateixa, taula de fusta ferma i massissa de rústics cavallets, potser no et donaran la jubilació anticipada per un llampant mobiliari de despatx a pagar a terminis? I vosaltres llibres de sàvies i ignorades pàgines esgrogueïdes que us apileu i us classifiqueu per sedimentació damunt les prestatgeries; sabeu que us poden aniquilar tots alhora amb un simple disc dur de pocs megabytes?

M’adreço a tots els qui m’envolteu en aquest moment, als més grans i als més petits, als d’utilització més freqüent i als menys utilitzats, perquè ningú és més important que un altre i perquè tots estimem la pròpia existència. M’adreço a la taula, als llibres i a la làmpada, però també a la grapadora, al clip i a la cinta correctora. Sabem que no obtindrem el suport de la col·lecció de mòbils, que van acabar per fer desaparèixer el nostre amic telèfon “gòndola”, que ha quedat marginat al fons del calaix més tètric de la casa. Ha arribat el moment d’aixecar-nos i cridar, de reclamar el que ens pertoca i de defendre el nostre dret a viure!”

Sens dubte, havia arribat el moment de la rebel·lió. Eren prop de les deu del vespre i la Mà era a punt d’arribar a casa. La mobilització dels objectes va superar qualsevol expectativa. El carisma de la ploma de tinta xinesa per fi havia sortit a relluir i havia mobilitzat tot l’exèrcit d’objectes que escriuen i dibuixen. Damunt la vella taula de fusta de roure, que havia expulsat totes les màquines del seu damunt i les havia arraconat a la paret del fons, s’havien disposat de manera organitzada diverses tropes formades per deu fileres de llapis de fusta (de mina gris i de colors), encapçalades pel llapis de mines recarregables. Aquests anaven armats fins les dents amb arcs i fletxes. Al costat seu es disposaven tres fileres de retoladors (de pintar i fluorescents), que empunyaven unes llargues i punxegudes llances. Els bolígrafs de sang blava (els més abundants), juntament amb els de sang vermella i negra s’havien col·locat a la rereguarda i estenien les seves fileres (unes deu més), fins a un dels extrems de la taula.

Com que l’exèrcit dels objectes que escriuen i dibuixen ja havia ocupat la totalitat de la taula, els milicians formats per  gomes, clips, maquinetes i d’altres accessoris s’havien organitzat al terra, a un metre de l’ordinador, els portàtils i la tauleta, vigilant qualsevol moviment sospitós. Tenien ordre directa de la ploma de tinta xinesa de disparar immediatament els seus cossos contra l’ordinador si observaven algun intent de contraatacar. Finalment, la tercera formació militar era la de la resta d’objectes solidaris. Ossos, gossos, dofins, nans, gnoms… tots ells de roba o peluix. Trofeus esportius i d’altres elements decoratius anaven guiats per la vella làmpada. Era la tropa més potent quant a fortalesa física, però quedava com a reserva per si s’havia d’actuar de forma urgent si no es complia el pla previst. Aquest darrer exèrcit romandria expectant en una de les prestatgeries, la més propera als moderns enemics.

Sota l’ordre ferma i segura de la ploma de tinta xinesa, la làmpada va deixar la cambra a les fosques i es va estendre un silenci fingit, reprimit i solidari. Eren gairebé les deu del vespre i la Mà no podia tardar més d’una hora. No hi havia pressa i la totalitat dels improvisats soldats gaudien escoltant com l’antic però exacte cucut relatava amb parsimònia el pas del temps. En un moment donat un dels mòbils va sonar, però un bolígraf blau es va encarregar de fer-lo callar a l’instant. Passaven els minuts i l’interès apareixia també en els sers animats de l’habitació. Com si de la tribuna d’un camp de futbol es tractés, en una prestatgeria privilegiada van acudir les dues aranyes peludes, un grup emigrant de mosques i mosquits i unes quantes puces diminutes que només es presentaven públicament en comptats actes d’importància.

La Mà va arribar a casa exactament a les 9’53 del vespre. Es va sentir com feia voltar la clau dins del pany de la porta d’entrada i un murmuri va envair la foscúria, seguit d’un senyal de silenci per part dels més prudents. Es va percebre algun renec mentre la Mà deixava l’abric damunt del sofà i als bolis més porucs se’ls va gelar la tinta a les mines, però de seguida va tornar la calma. Tot seguit, la Mà va començar a pujar les escales amb només una cosa al cap: connectar de nou la màquina i perdre’s entre els seus seductors paranys. Però quina va ser la seva sorpresa quan va obrir la porta de l’estança, va encendre el llum i va poder observar amb sorpresa tot aquell panorama! Amb la ploma de tinta xinesa liderant aquelles hordes decidides a no deixar-se perdre els seus drets vitals i laborals, només li va caler una mirada de segons per  entreveure el PC i la resta d’aparells tecnològics, sense atrevir-se a articular cap so ni cap lletra impresa, per comprendre el sentit de tot aquell muntatge. De manera automàtica, La Mà es va adonar que no podia prescindir dels seus col·laboradors de sempre i no va optar per lliurar una batalla cruenta.

La ploma de tinta xinesa va respirar profundament al veure que la Mà queia d’artells a terra, perquè mai havia estat partidària d’utilitzar la força. De totes maneres, en casos extrems com el present, va arribar un moment en què va veure clar que se li havien de parar els dits, tant pel bé dels objectes com pel seu propi. Finalment, després de diverses trobades i de llargues converses, es va poder arribar a acords escrits (a mà) que satisfarien a tothom, fins i tot al PC, als portàtils, als iphones, a la tauleta i a tots aquells altres aparells que van preveure que anirien arribant a les golfes d’aquell habitacle en un futur, ja que es va delimitar el seu ús a allò veritablement necessari i indispensable, sense que aquest pogués afectar l’harmonia i la convivència de tots els qui vivien allà.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: