Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

LA CURSA QUE TÉ INICI I NO TÉ FINAL

Aquest relat pertany al meu llibre CONTES PER AL TEU ALTRE JO

PRIMERA ETAPA: ELS GATETS ABANDONATS

  • Dius, doncs, que aquesta cursa té inici però no té final…
  • Efectivament.
  • I on va començar?
  • A Palau. Saps les botigues roses? Allà mateix.
  • I on acaba?
  • No ho sé. No se sap ni on ni quan. Així, els qui hem decidit córrer-la, vivim dins la incertesa i l’emoció.
  • És una nova modalitat de cursa?
  • Sí, si més no, per a mi. Tot i que la veritat és que soc inexpert en curses llargues i arriscades.
  • I com és la vivència?
  • Al principi, és com llançar-se al buit…
  • Explica’m les etapes i els moments àlgids de la competició.
  • Et refereixes als bons o als dolents?
  • Com vulguis…
  • Per a mi, el primer estadi és la sortida. La Crem. Sortim d’allà. Ho coneixes? La pastisseria que va obrir el Juli fa uns 14 anys. Jo hi visc just a dalt. Surto de casa a dos quarts de vuit. La cursa engega motors a les nou. En obrir la porta, ensopego amb un grapat de gatets acabats de néixer escampats per terra, mig morts. Interpreto que la mare els ha parit i ha marxat. Li demano a la meva dona que els reculli, que jo faig tard. Marxo amb un regust amarg de tristesa.

SEGONA ETAPA: EL SOL I LES FLORS BLANQUES

  • I després?
  • Sona el tret d’arrencada. A mesura que moc les cames, em vaig animant. Deixo l’asfalt i trepitjo camins de terra. La munió humana s’estira per davant i per darrere. Corro més aïllat i em noto animat. Noto com  s’oxigena la sang i les idees flueixen més lúcidament. El so de les petjades se sintonitza amb el ritme de la respiració. El sol m’entebiona la pell i la consciència s’harmonitza amb la natura. El camí travessa un camp immens, arrebossat de flors blanques i perfumades, poblades d’abelles que inicien el cicle dolç de la mel. He culminat la segona meta volant. Satisfacció i benestar.
  • Com et sents ara?
  • Inquiet, neguitós…
  • Què ho fa?
  • Penso en el següent instant, impactant. No va ser agradable.
  • Endavant…

TERCERA ETAPA: LES AMENACES DE LA FOSCOR

  • Cau el dia. La lluna es gronxa en un cel misteriós. Ja no veig la multitud i avanço en solitari per un corriol pedregós. Més enllà de tres metres, tan sols diviso siluetes amorfes i difoses. Albiro una ombra que es belluga i gruny mentre se m’acosta. Un gos, un senglar o només la imaginació? Accelero el ritme i em desvio per un trencall a l’esquerre. Estic sol, m’hauré perdut? Tinc por.
  • Va trigar a néixer, l’alba?
  • Massa. Accelerar el ritme em va fer entrar en tensió i els músculs de les cames em feien mal i temia l’aparició de rampes als bessons. Vaig parar, vaig seure arraulit al peu d’un arbre i em vaig endormiscar uns segons, fins que dos corredors van passar pel meu costat. Em vaig adonar que no m’havia desorientat, em vaig aixecar i vaig reprendre la carrera.

QUARTA ETAPA: L’ALBA APAREIX

  • L’alba va ser sinònim de l’arribada de la quarta etapa?
  • No ben bé. Darrere les siluetes de les muntanyes ja s’intueix una llum lleu. És com si l’existència renaixés de nou. La gran bola de foc il·lumina el cel fent fondre la resta d’estels. I amb ella es lleva la vida. El sostre intocable es tenyeix de blau i bandades d’ocells l’acaricien de nord a sud, d’est a oest. M’apropo a companys i companyes de cursa i comentem les experiències. M’identifico amb ells, necessito la seva confiança i sentir que som semblants. Que el menys rellevant d’aquesta prova és guanyar o perdre, ser el primer o l’últim. Compartim la ruta una bona estona junts. Un està a punt de caure i un altre li ofereix la mà. Un diu que no pot continuar i un altre l’anima. Intercanviem mirades, bromes, amistat. Tinc una confortable sensació de seguretat i plenitud.
  • Això és tot?
  • Vols dir si aquests quatre moments que t’he relatat són els més rellevants?
  • Sí..
  • No. N’hi ha uns altres tres que et vull explicar que poden ser rellevants.
  • Endavant. Procura ser àgil, tingues en compte que no ens queda gaire temps.

CINQUENA ETAPA: ELS QUI COMPETEIXEN

  • Entesos. Em passen al davant quatre atletes parlant entre ells de les causes que fan que no estiguin en posicions més avançades de la competició. S’assimila a un concurs d’excuses i justificacions. També parlen de les marques de les vambes i de les prestacions i els preus dels aparells que porten connectats als seu cos per mesurar distàncies, batecs i estadístiques similars. S’allunyen ràpid, però sento com augmenten el volum de les veus i varien els tons de la parla. Després se separen i ja no dialogaran de nou. En l’origen d’aquesta seqüència se’m desperta l’enuig, que s’anirà convertint en pena fins a caure en l’oblit.
  • Home, si finalment ho vas oblidar…
  • Sí, les curses de la vida m’han ofert multitud de lliçons. I una d’elles és que, per molta ràbia que et facin les actituds d’algunes persones, no serveix de gran cosa provar de fer-hi res, si no t’incumbeix a tu. Cadascú és responsable del seu camí i de les opcions que tria.
  • No acostumo a dir el que penso, però crec que és una bona conclusió. Ens falten dues etapes.

SISENA ETAPA: L’ÀLIGA MAJESTUOSA

  • Anem per la sisena. Ascendeixo per un sender enmig del bosc. La inclinació cada cop és més pronunciada. El cor em batega amb força i respiro profundament. Tothom va en silenci. És dels episodis més durs viscuts fins al present. Cadascú ha d’estar concentrat en sí mateix i dosificar les forces. Una petjada esperona la següent. Enlloc de decaure, em motivo i miro endavant fixant-me en l’objectiu que està a dalt del raseret. No sé quant falta, tot i que tinc forces suficients per abastar al cim. Les ombres dels pins ja no són tan denses ni humides, senyal que queda poc. La claror augmenta salt rere salt. Finalitza la pujada i em trobo a la part més alta del recorregut. No puc deixar d’aturar-me, obrir els braços, tancar els ulls i cridar mentre m’embriago de les olors del bosc. Els obro i m’encego de la immensitat de les valls, vigilades pel vol serè i secret d’una àliga. Amb la vista persegueixo el traçat ferm de l’au fins que aterra majestuosament damunt del seu tro rocós. Allà romandrà fins que ella vulgui.
  • Interessant! Tinc ganes d’escoltar la setena.

SETENA ETAPA: LA NOIA QUE VOL CÓRRER SOLA

  • Una nena. Bé, més aviat una noia, d’uns tretze o catorze anys, que corre sola. La veig un xic abatuda, arribo a la seva alçada i li pregunto com es troba. Respon que cansada, que està passant per un mal tràngol transitori. No obstant, em confessa que no té importància i que prefereix córrer sense ningú al costat, per superar-se, per aprendre. Em costa marxar lluny d’ella, però li faig cas. Li dic adeu i li desitjo que gaudeixi del viatge i que, si em necessita, que em busqui, que no estaré lluny. Després d’uns segons, miro enrere i em saluda amb un somriure tendre.
  • Veig que se t’han humitejat els ulls. A qui et recorda aquesta noia?
  • A la meva filla Laura.
  • Per què creus que has aportat avui aquest somni a la teràpia?
  • No ho sé. Sabia que era un element clau i al revisar l’última estació ho he vist clar.
  • Què has vist, que abans no veiessis?
  • La simbologia de les etapes. L’important que ha estat, és i serà la meva filla per a mi. T’ho explicaré amb el poc temps que ens queda.
  • Fes-ho com si ella estigués ara aquí. D’acord?
  • D’acord.
    • Etapa primera: els gatets abandonats.

Em sap greu no haver pogut estar més estones amb tu, Laura. T’ho mereixies. La memòria em reverteix a aquells llargs plors quan et posàvem al bressol i patia des del menjador perquè havia llegit alguna cosa sobre un mètode per fer dormir els nadons. Ser pare i que no te n’ensenyin és com llençar-se al buit.

  • Etapa Segona: l’escalfor a la cara i les flors blanques.

Laura, ets guapa, afectuosa. Ets un tros molt significatiu de mi. M’encantava veure’t riure esbojarradament quan et parlava a cau d’orella, jugar amb tu a l’aigua càlida de la banyera i donar-te la mà mentre se’t tancaven els ulls alhora que em demanaves per enèsima vegada que et llegís el teu conte preferit. 

  • Etapa tercera: les amenaces de la foscor.

Un dolor em premia el pit en veure’t sovint sola, asseguda en un banc del pati de l’escola; potser no ho saps, ja que venia expressament a espiar-te rere les reixes a l’hora de l’esmorzar. Et veia ajupida, jugant tu i la sorra i plorava per dins. Quan et venia a buscar a la porta del col·legi, vomitaves paraules agres,  i les teves llàgrimes denunciaven que t’havien deixat de banda una altra vegada. M’assaltava la impotència, potser projectant temors de quan era un infant, i que tenia enterrats ben endins. Vaig prendre decisions, canviant-te d’escola, i la bèstia es va adormir camuflada en la negror.

  • Etapa quarta: l’alba apareix.

Sempre el sol torna a aparèixer. El sofriment ajuda a enfortir. Ets ferma, sociable, respectuosa, valenta… Aquesta adversitat t’ha fet créixer. Laura, no has matat la bèstia amenaçadora. Has fet quelcom millor: l’has domat. Així podràs fer el que vulguis amb ella quan pretengui atacar. Sabràs què fer. Ets un mirall per les teves amigues; t’aprecien i t’has convertit en un referent per a elles. No és casualitat, tu t’ho has treballat.

  • Etapa cinquena: els qui competeixen.

Quan ja no la recordàvem, la bèstia va tornar a exhibir les urpes. El bullying planejava acorralant les emocions. Deuries fer revifar alguna enveja en algun cor pròxim a tu. Inconscientment, possiblement per hàbits relacionals apresos sense voler, aquest cor et va posar algun parany a la teva tranquil·litat. Van ser dies durs en els que calia que tu agafessis els teus recursos i eines per afrontar les envestides. Avui et torno a llençar el missatge d’antany: no has de competir amb ningú, no et posis aquest pes a la motxilla. Tan sols t’has de marcar reptes per anar creixent. Creu en tu, és igual el que opinin els altres. Arracona els hàbits que et suposin barreres, sigues perseverant, cuida’t, visualitza el futur, que serà teu si així ho tries. Construeix els teus valors, personals, únics, no et deixis influenciar per les modes, sigues autèntica, triomfa.

  • Etapa sisena: l’àliga majestuosa.

“No és just” és una de les teves frases preferides. “Que em cridis quan em dius que no et cridi…”, “Que el profe miri el mòbil mentre fa classe…”, “Que aquella profe em digui nena bufona…”, “Que tu fumis i a mi em prohibeixis fer-ho…”, “Que no em parlis quan t’enfades…” Comparteixo el teu sentit de la justícia, que tinguis les idees clares, que et rebel·lis davant les injustícies. M’agrada la teva independència i les ganes que tens de vèncer els sotracs per tu mateixa.

  • Etapa setena: la noia que vol córrer sola.

De vegades observo els teus silencis i no els vull estroncar. Perquè és necessari que aprenguis a estar amb tu. En d’altres ocasions, a través de la paret, em sembla percebre el teu lament i no vull interferir; tot i que pateixo, només vull que sàpigues que estic allà pel que necessitis. A voltes escolto com esclates d’ira i vull que l’expressis, ja que sé que no és cap a mi. Una mirada és suficient per mostrar-te la meva comprensió, respecte i estimació. És necessària l’autonomia; reforça la identitat. Sé que, encara que em parlis menys que abans, que tingui la impressió que ja no ets la meva petita, i que em sembli en ocasions que tant et fa tot, aquesta és la trajectòria que has de continuar i que l’aparent distància no fa més que enfortir els nostres lligams. Laura, et desitjo el millor, felicitat, goig, èxit… Senzillament depèn de tu. No deixis mai de ser nena, d’emocionar-te, de gaudir, de ser responsable del teu trajecte, d’imaginar, de somiar… Jo estaré sempre a prop teu en aquesta cursa que mai s’atura, perquè quan jo ja no hi sigui, tu agafaràs el testimoni per seguir corrent.

LA CURSA DE TENIR FILLES I FILLS

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
A %d blogueros les gusta esto: