Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

IDEES PER MILLORAR L’ASSERTIVITAT. UN PETIT RELAT (STORYTELLING)

El Josep, professor de batxillerat

Quan jo estudiava 2on de batxillerat, el Josep va influenciar en la meva decisió de deixar per sempre més de fer matemàtiques. Al seu favor, he de dir que la seva forma de transmetre coneixements a les classes de mates em va fer néixer un plantejament que em va fer decantar després cap a la meva actual professió. Per la qual cosa l’he d’estar agraït. Amb la idea en ment de que hi havia d’haver una manera de transmetre coneixements d’una forma més divertida de com ho feien la majoria de professors. Per això, vaig decantar-me cap el món de l’educació.

El Josep difícilment somreia. Recordo la seva veu monòtona i avorrida enmig del sopor post – dinar de les 4 de la tarda. Només callava a estones quan es girava d’esquena als alumnes per escriure sense parar a la pissarra fórmules críptiques i incomprensibles de números, signes i senyals estranyes. Aquell era el pitjor moment, ja que apareixia la temptació de relaxar el teu estat d’alerta i fer un cop de cap, dormit, damunt la taula. Quan es girava de nou de cara a nosaltres ni es dignava a preguntar si havíem entès alguna cosa.

Xerrar i “donar classe” no és comunicar

Ell seguia xerrant i xerrant, suposo que amb l’únic objectiu “d’acabar tot el programa”, com ell tot sovint deia. Ja veus, la seva màxima preocupació estava centrada en ell! Que ell pogués tenir temps d’explicar tot el programa de matemàtiques de 2n de BUP! Poc importava si ho enteníem o no. Bé, de fet, segurament poc li preocupava, ja que estic convençut de que estava convençut de que si alguna de les dues bandes fallava en la comprensió dels missatges, aquests érem nosaltres, els receptors. I jo, dins meu, em preguntava: “i té algun sentit que ens expliqui tot el programa si no hem entès res?! Però és clar, si no he entès res, la culpa es meva, per tonto”.

Les classes doncs eren majoritàriament de comunicació unidireccional. El silenci (i algun ronc amb posterior rialla) era la única resposta que rebia el Josep al llarg de l’hora i mitja que durava la classe. Un dia, suposo que per motivar-nos, o despertar-nos, es va decidir a parlar d’alguna cosa que no fossin equacions. Va dir quelcom semblant a: “us heu d’espavilar a treballar d’una forma més seriosa, si no quan arribeu a la universitat anireu del tot perduts”. Jo, que sempre he tingut un tarannà tímid i aparentment submís em vaig atrevir a respondre: “el que t’hauria de preocupar és que entenguéssim el que fem avui. La universitat encara està lluny”.

Els/les profes saben escoltar?

No va dir res més i va seguir parlant d’equacions, però crec que la seva actitud envers mi no va ser la mateixa a partir de llavors. A partir d’aquell dia gairebé no em va dirigir mes la paraula, i si ho va fer va ser a través d’alguna indirecta o d’ironies. I jo sentia que pretenia deixar-me en evidència davant dels meus companys. El Josep no era una persona que felicités els assoliments dels alumnes. Però a partir d’aquell dia, quan s’adreçava a mi, era per recalcar els meus errors i mancances. I a les reunions d’avaluació amb els altres professors, feia el mateix quan li tocava parlar de mi. Podríem dir que va ser un dels cassos de quan un alumne s’atreveix a posar en dubte el lideratge moral del professor i aquest respon de manera inconscient “agafant mania” a l’alumne.

Malgrat tot, moltes gràcies Josep

Vés per on, aquesta va ser una de les situacions que em van ajudar a construir a través de l’experiència i la intuïció la meva vocació com a comunicador. M’explico. Lluny d’enrabiar-me i posicionar-me en lluita contra el Josep per com ell em tractava, vaig adoptar envers ell, la seva actitud i les seves conductes un sentiment de comprensió. Si realment volia creure que els professors, donessin la matèria que donessin, podien millorar pedagògicament i didàcticament, havia de fer un esforç per entendre’ls en les seves febleses.

Vaig començar a intuir que qualsevol postura rígida en relacions humanes i comunicació podia respondre perfectament a inseguretats i mancances de recursos personals.Avui, quan les meves filles m’expliquen enfadades que s’han sentit tractades amb injustícia per algun professor, els dic: no ho deixis, parla-hi, pregunta, escolta, dóna els teus arguments, queixa’t amb respecte i sobretot, intenta comprendre a l’altre. Això generarà en ell la mateixa actitud de respecte i recerca de solucions.

EXPLICAR NO GARANTEIX L’APRENENTATGE

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies
%d bloggers like this: