Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EN EL BAGUL DE LES MEVES PORS ENTERRADES

MIREU QUE HE TROBAT AVUI…

CARTA ALS REIS (TROBADA DINS D’UNA AMPOLLA)

Benvolguts reis del presents; encara no he après a raonar si aquest any m’he portat bé, però, honestament, no és el que em preocupa.

El que si sé és que em moro de gana i tremolo de fred;
i us escric, perquè he escoltat en algun indret
que l’esperança es l’últim que es perd.

M’agradaria sentir algú al meu costat quan tinc por,
i que una mica de protecció i de calor
fongui la crosta d’angoixa que m’oprimeix i m’ofega el cor.

M’agradaria tenir algú que m’ajudi a saber
que les llàgrimes que em cremen els ulls i m’irriten les galtes són de tristesa,
de tristesa d’haver perdut alguna cosa que he tingut l’ocasió d’estimar,
i no d’impotència per injustícies engendrades per desitjos de poder i grandesa.

M’agradaria que algú em digués que tinc dret a xisclar
quan l’enuig m’envaeix la gola i m’oprimeix el pit,
quan m’adono que m’envolta el lament i la falsa compassió,
però que el que només pot canviar el món és l’amor, el respecte i l’acció.

Per això no us demano ni màquines, ni joies, ni res material,
sinó tant sols una epidèmia de comprensió, de confiança i humilitat,
per curar un món que sembla molt malalt.

Ara, gronxat pel braços del mar, enmig d’una multitud silenciosa,
cansada i esperançada, incrèdula i necessitada,
miro el camí dels estels que em fan l’ullet en la nit del cel.
Acompanyat per l’olor salada i el remor fluorescent,
em sento acaronat i, per uns instants, segur, tranquil i calmat.
Silenci… i en el transcurs d’uns instants sense temps…
veig la llum d’un far que ve i se’n va, ve i se’n va…
llenço aquesta carta al mar,
amb l’esperança de que vosaltres em sabreu portar el millor dels regals.

ANÒNIM
Qualsevol dia de qualsevol any.

EN EL BAGUL DE LES MEVES PORS ENTERRADES

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: