Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL VIATGE DE LA KENYA (3 de 10)

La felicitat a bocins

La felicitat en sí no existeix. És el que penso. I no és una visió pessimista ni depressiva de la meva realitat, ans al contrari. Perquè la felicitat la tenim a l’abast en cada instant que vivim, una altra cosa és que sapiguem captar-la i acompanyar-la mentre roman amb nosaltres. Ens intenten vendre que serem feliços quan tinguem això, allò o allò altre, però l’autètica felicitat és fugissera. Va i ve fugaç i de vegades estem tant distrets amb allò que dona voltes per sobre el cap de forma imaginària, que ni ens hem enterat de la seva crida momentània. Ens han explicat des de petits que la Blancaneus i el príncep van trobar l’amor pur i etern per ser feliços per sempre. Però ningú ens ha explicat que passa després de que el conte s’acabi, darrera d’aquells murs del castell…

Aquí i ara

Que tal si fem l’encàrrec als nostres sentits de que estiguin més atents a captar els petits trocets de felicitat que ens acaronen com un suau i subtil remolí durant tota la nostra existència? El darrer o el primer raig de llum del dia, els colors d’una papallona, el remor del mar enmig de la foscor, els matisos del silenci, el tacte de la pell del ser que estimes…

Un dels llocs preferits de la Kenya per anar a rondar era la riera. Quan la primavera feia acte de presència i el temps cronològic i meteorològic ho permetia, anàvem a empaitar ànecs riu amunt i riu avall. Només baixar el marge que separava el camí paral·lel al rierol de la zona verda, la deslligava de la corretja i començava la seva estona d’independència. Els orígens de la raça Golden Retriever afloraven i es llençava sense compassió a la cacera de les seves aus preferides, amb àgils corredisses, esvelta, guimbant per damunt dels matolls fins que jo la perdia de vista i em preparava per seguir la pista dels xipolls de l’aigua i els crits dels ànecs esverats.

Moltes gràcies Kenya

Contaminat de vicis moderns, aparentment innocus però que anestesien el present, la meva ma s’adreçava de forma automàtica a la butxaca per agafar el telèfon i captar el moment, per retenir unes imatges de les que gaudir més tard o perquè ho fessin uns altres. Però després m’adonava que el moment present ja havia passat i que el que quedava registrat no era més que un ben intencionat record, però obsolet i descontextualitat. O purament un aparador de “postureig” d’imatges buides per dintre, a la recerca de “likes”. I els bocins de felicitat s’havien esmunyit un cop més. La Kenya em va ensenyar a disfrutar d’ells.

La llibertat a glopades

Casdascú tria la seva llibertat. Per això parlem de llibertat. Triar petites coses. I quan més autèntics som, quan més actuem des de l’essència, més lliures podem ser. La llibertat en sí mateixa no existeix. És el que penso, i també penso que és una utopia, però quan més decidim el propi camí sense estar influits pels altres, més ens apropem a la llibertat. Un parèntesi, que no hi hagi cap malentés: la paraula utopia és de les meves preferides del repertori de les converses humanes. Lluny de significar quelcom peioratiu, crec que les utopies són necessàries per l’evolució.

Pel que fa a la paraula “llibertat”, podem aclarir el sentit del terme si matitzem: llibertat per a què? No podem decidir néixer en el si d’una familia desafavorida econòmicament, però si el com ens posicionem davant d’aquest fet. És només un exemple. Jo respiro glopades de llibertat i vull que aquestes cada cop siguin més freqüents. La Kenya era lliure perquè respirava glopades de llibertat. O al menys aquesta era la meva percepció.

D’ànecs, evidentment, mai en va atrapar cap ni un. Quan les muntanyes ordenaven el crepuscle, l’objectiu canviava, ja que era l’hora de la visita dels conills, que començaven a treure el nas i les orelles enmig de les ortigues i la menta silvestre. I com si es tractés d’un joc esperat i desitjat, perseguits per aquella bèstia peluda i blanca, acabaven amagant-se en els esbarzers enredats, inaccessibles per ella. Llavors la Kenya abandonava de forma natural la persecució, sense frustració, impregnada de la saviesa animal que la feia entendre que el seu espai de lliure albir s’acabava just on començava la dels altres éssers, d’una altre espècie, però igualment sers.

Moltes gràcies de nou, Kenya

Ja solament quedava l’escena en què, transcorreguts uns segons de quietud, lliures de persecucions i carreres, la Kenya s’esfumava silenciosament i apareixia bruta de fang i qui sap quines altres substàncies, després de rebolcar-se com una possessa. Ja de tornada, una brisa fresca m’acaronava la pell i respiràvem profundament, sense corretxes i amb complicitat, l’un al costat de l’altre, la petita llibertat. I ja a casa, tornava a gaudir, aquesta vegada d’unes llepades de la Kenya a la cara, com a senyal d’agraïment incondicional per aquestes grans petits moments de felicitat i llibertat.

Llibertat i felicitat: complicitat ser humà i ser caní

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: