Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL VIATGE DE LA KENYA (2 de 10)

No existeix la mort sense la vida

Ahir al matí, quan ens van trucar de l’hospital on et vas haver de quedar, el sol es mantenia encara al cel, igual com una llum d’esperança ho feia dins del meu cor. Jo no demanava massa, perquè només desitjava escoltar que tot plegat no era més que un procés infecciós a l’intestí. Però la veu del veterinari que va començar a parlar des de l’altra banda del telèfon em va sonar a discurs premeditadament pausat i controlat. De seguida vaig percebre la intenció de preparar-me a través d’un missatge construït a consciència. Aquelles males notícies ben dites em van inundar els timpans i es van expandir de forma inexorable, contaminant les meves neurones com un riu d’oli brut, mentre l’atmosfera s’enterbolia de bromes grises.

Els filòsofs des de les èpoques més antigues han parlat de la dualitat i de la naturalesa dels oposats, de les vivències contraposades que ens permeten experimentar l’essència de la vida: el gaudiment i el patiment, l’amor i l’odi, la calor i la fredor… De tal manera que si no experimentem en algun moment de la vida la tristesa d’una pèrdua no som capaços de vivenciar l’alegria d’allò que ens omple. O a l’inrevés. Si no hagués tingut l’oportunitat de gaudir de tot allò que vas aportar a la meva vida no seria capaç de plorar la teva mort.

Per això convido a tots i totes les que eviten incorporar a la seva vida la presència d’una mascota per evitar el patiment de la seva desaparició física, s’ho replantejin, ja que s’estan perdent l’oportunitat de créixer omplint amb ella el propi ser.

Viure patint o morir en pau

Estranyament, sembla ser que el discurs i debat sobre l’eutanàsia està més avançat quan es tracta de sers no humans que quan es tracta d’humans. Bé, la veritat és que no crec que sigui un indicador de sensibilitat d’alguna mena. Segurament té a veure justament amb el contrari, és a dir, amb un indicador d’estalvi d’esforços, de recursos i d’economia cap a éssers de “segon ordre”. El fet és que el veterinari ens va plantejar dues opcions. La primera: provar quatre sessions de quimioteràpia amb una esperança incerta de vida de sis mesos. La segona: subministrar-te la injecció que t’alliberaria de patiments. Una llàgrima s’escorria per una galta mentre penjava el telèfon, alhora que els quatre ens foníem en una abraçada dolorosa i solidària. Tant sols els laments colpidors trencaven el dur i necessari silenci, i els núvols ploraven a fora al jardí, on tantes vegades t’estiraves a prendre el sol. En poc temps, ja que no en teníem massa, vam haver de decidir el teu viatge. Com hem fet en la major part d’ocasions en les coses realment importants, Kenya, vam estar tots d’acord.

L’inici del comiat

Al voltant de les dues del migdia, la Mar i jo et vam venir a buscar. Massa llarg el trajecte de trenta minuts, per una autopista buida, ella davant conduint i jo al darrere, ambdós amb guants de làtex i mascareta. La maleïda pandèmia ens tenia immersos en una mena de pel·lícula dolenta de ciència-ficció o en un malson d’aquells dels que et vols despertar i no pots. Ja davant de la clínica, ens van fer esperar fora cinc minuts eterns, fins que et vam veure aparèixer per l’altre banda dels vidres. Et vas alegrar al veure’ns, com sempre, remenaves la cua i lluïes la teva típica expressió d’agraïment infinit i incondicional que mai no oblidaré. Et vas anar acostant a bon ritme, com si res no et passés, vam pujar al cotxe i vam tornar a la llar…

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: