Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL VIATGE DE LA KENYA (1 de 10)

No és important on vas, sinó el que et trobes pel camí

Algun intercanvi d’opinions, jo diria que ben pocs, van caler perquè la Mar es decidís a incorporar a la família un nou ser. Ho dic perquè jo ja n’estava més que convençut. Jo de gossos n’havia tingut quan vivia amb els meus pares i els meus germans i els records que en conservo són molt gratificants. Així que el 18 de novembre de 2011, un agradable divendres a la tarda, havent dinat, vam anar a Balsareny a “donar una ullada” a una residència canina. El sol ens anava fent l’ullet mentre s’amagava i tornava a sortir entre els pics capritxosos de les muntanyes de Montserrat. M’hagués agradat aturar el temps retratant la il·lusió en els ulls de l’Alexandra i la Carlota, delatada en el mirall del retrovisor.

El camí sempre està sembrat d’estimació incondicional

Estava convençut que l’amor que jo vaig experimentar cap aquell cadell de pastor alemany que em vaig trobar per sorpresa al garaig de casa feia més de trenta anys, ara elles el calcarien en les seves ànimes. L’estimació, el respecte i el sentiment de protecció que jo vaig experimentar aquell dia cap a un ser viu és quelcom del que sempre estaré agraït als meus pares i volia que sempre les meves filles es contaminessin d’aquesta vivència. Seguremant això també les faria patir en algun moment, perquè el camí suposa pèrdues i el patiment nascut d’estimar també forma part de la vida. Per això també vaig estar agraït al meu pare quan em va fer acompanyar-lo a donar descans a aquell mateix cadell quan més d’una dècada més enllà havia emmalaltit i se l’havia d’ajudar a donar-li pau.

I en el camí hi ha de romandre la il·lusió i la fantasia

La veritat és que la decisió ja l’havíem pres, però només ho sabíem la Mar i jo. L’Alexandra tenia sis anys i la Carlota onze, per tant, l’ il·lusió i la sorpresa estaven garantides. Mentre elles examinaven la camada i s’imaginaven que triaven un exemplar d’entre els tres que quedaven, nosaltres acabàvem de fer preguntes a l’Enric per tancar la gestió. De sobte, en descodificar algunes paraules clau que sorgien de la conversa, uns ulls es va girar cap els nostres llavis i es van il·luminar. Automàticament, els dos caps còmplices es van apropar, xiuxiuejant secrets, i dos somriures grans com dues mitges llunes van enllumenar el recinte. Impagable. Van ser un d’aquells instants que romanen una vida incrustats a la retina, gairebé màgics. Pocs minuts després agafaven aquella boleta blanca i tendre i no la van deixar de grapejar fins que vam arribar a casa i la van deixar al terra del menjador. Moment en què ens va obsequiar amb la primera caca desfeta, preciosa, esplèndida, divina…

EL VIATGE DE LA KENYA: ESTIMACIÓ, INNOCÈNCIA, IL·LUSIÓ I FANTASIA

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: