Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

EL JOAN O LA RELACIÓ FAMILIA – AUTOESTIMA – COMUNICACIÓ

Han passat molt anys, però intentaré explicar els fets de la manera més objectiva possible, intentant que els filtres del temps no distorsionin massa els records. En Joan i jo anàvem a la mateixa classe. Vam coincidir de 5è fins a 8è d’EGB (el que avui en dia equival aproximadament a 2on curs de ESO), moment en el que, malauradament, va morir. Vivíem al mateix poble i sovint venia amb nosaltres (el meu pare i/o la meva mare i jo) en el cotxe per anar fins a l’escola. Vam fer amistat i alguns caps de setmana venia a casa meva per jugar, anar d’excursió, passar l’estona… De vegades venia amb el seu germà, el Jordi, que tenia 3 anys més que ell, com la meva germana respecte a mi. Jo, amb l’edat que tenia, no era capaç encara d’entendre determinats aspectes de la personalitat d’en Joan (i alguns també del seu germà Jordi). Ho vaig anar fent després, amb el pas del temps, el propi creixement i procés maduratiu personal i la carrera de Pedagogia. En Joan avui en dia se’l catalogaria dins dels casos de fracàs escolar. Recordo que en Joan era bo (diria que molt bo) en matemàtiques, però suspenia la immensa majoria de la resta de matèries escolars. Encara en aquella època (estic parlant aproximadament de finals dels anys 70) aquest fet era motiu d’escarni per part de molts dels nens de la classe. Ja existia el bulling, tot i que encara no li havíem donat nom i ben poca cosa es feia per aturar-lo. La comunicació que tenia en Joan amb la resta de companys i companyes era gairebé nul·la i, quan hi era, es limitava a explosions de ràbia quan ja no podia més davant de les burles dels nens i nenes. Recordo com aguantava les provocacions fins que es posava a tremolar i se li disparava un tic incontrolat en els ulls. Llavors cridava i els deixaven en pau momentàniament. Envers el Joan, igual que amb d’altres persones que he tingut la sort d’anar-me trobant en la meva vida, se’m despertava un sentiment de compassió, ja que el percebia com una persona aïllada socialment, que segurament patia en les seves relacions humanes, si més no, en l’entorn escolar, que era en el que jo el coneixia. Aquest sentiment de pena o compassió, no sé massa ben bé com definir-lo, em va fer que m’apropés a ell i li oferís la meva amistat. De tant en tant penso en aquesta tendència meva a posar-me al costat dels que veia “marginats” i no sé si respon a una actitud solidària o per apaivagar una sensació similar que sempre he arrossegat respecte a mi mateix. Bé, de fet les causes o motius de fer-ho en aquest cas són el de menys. El fet és que el Joan responia amb agressivitat davant de l’agressivitat. No havia après un altre recurs comunicatiu. I aquest és l’aspecte més important per a mi de la qüestió. Mica en mica vaig anar entenent que l’origen de la manca de destreses socials estan engendrades i arrelades de manera més profunda. L’estil de comunicació, els missatges, les prohibicions i permisos que els pares i les mares transmeten als fills modelen en part els recursos que la persona tindrà en les relacions socials.

Com he comentat abans, fent amistat amb en Joan i compartint amb ell també estones fora de l’escola, vam arribar a anar l’un a casa de l’altre algun cap de setmana. Bé, millor dit, ell va venir a casa meva força vegades i jo només recordo haver-hi anat una. O potser hi vaig anar més i la meva memòria ho ha esborrat del seu registre.

La vegada que recordo haver anat a casa del Joan va ser a dinar un dia de festa. La casa d’en Joan és molt petita; i dic és perquè quan vaig de tant en tant a dinar a casa dels meus pares, encara la veig, encara existeix. L’entrada de la casa dona a la carretera i per entrar-hi cal pujar una escala de 4 o 5 graons, com si anessis a pujar a un altar. La façana és simple, com de dibuix de nen petit, una porta enmig i una finestra a cada costat, amb una teulada que baixa inclinada per cada costat de la casa, totalment simètrica. A cada costat de l’escala que accedeix a la porta d’entrada, fa trenta anys hi havia plantes que volien adornar una mica la sobrietat de l’aspecte de la vivenda. Actualment, les plantes són immenses i frondoses i tapen gairebé la vista de la porta d’entrada. Quan passo pel costat amb el cotxe sento part de la profunda tristesa que es deu amagar portes endins. Segons els meus pares, encara hi viuen els pares d’en Joan però, igual que trenta i tants anys enrere, rares vegades se’ls veu i, quan això és possible, el pare es mostra tant esquerp com sempre, i la mare tant potser avergonyida, potser deprimida, potser atemorida com era habitual. Doncs bé, el dia que, fa més de trenta anys, vaig anar a dinar a casa del Joan, el recordaré sempre. Crec que no vàrem estar dinant més de mitja hora, però que a mi em va semblar una eternitat. Recordo el pare, la mare, el germà, la germana del Joan, el Joan i jo asseguts al voltant d’una taula ovalada dins d’un menjador petit, fosc, sense finestres, humit i lúgubre. És possible que la meva ment hagi tergiversat en part les imatges i les sensacions, però el que sí que resta molt clar en mi no són vivències agradables. El silenci era el que més sonava durant aquells minuts. I també les mirades del pare cap el Joan quan aquest deia alguna cosa i els creuaments silenciosos d’altres mirades dels qui allà compartíem l’arròs a la cassola. El que recordo amb més grat és precisament el bon gust que tenia el menjar. Em sembla recordar la tremolor que anava i venia en la mà del Joan mentre agafava la forquilla i el tartamudeig del seu germà, el Jordi, quan articulava alguna frase per trencar el gel.No recordo quan de temps va passar des d’aquest dia fins el de l’enterrament del Joan, un tristíssim comiat en el que crec recordar no va assistir el seu pare, possiblement corroït per sentiments de culpa, impotència o potser de compassió envers ell mateix. En el transcurs d’aquest temps inquantificable vaig anar entenent les dificultats de comunicació d’en Joan amb el seu entorn. Vaig deduir el motiu de les males notes, de no ser acceptat pels companys, de la seva pobre higiene, de la forta olor que desprenia i de la que segurament ni ell mateix era conscient, del benestar que transmetia quan estava a casa meva, de la seva reduïda autoestima… i del fet que ell un dia decidís deixar de viure.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: