Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

CORONAVIRUS O LA POSSIBILITAT DE CRÉIXER

“Estic malament, m’adono que no m’agraden gens els canvis i els que ens està passant és horrible, em supera. M’estic adonant que estic desprotegida i que ningú em pot ajudar. Només jo mateixa”, em comentava l’altre dia una persona en una sessió de coaching. Enhorabona, li vaig respondre.

Precisament, les situacions inesperades, fora de control, en les que veus que ningú et dirà quina és la millor decisió, són les que realment t’ajuden a SER. Anem vivint esperant ordres, normes, indicacions… i deixem de costat arguments, motius i no ens fem preguntes amb conseqüents respostes. Esperem que decideixin per nosaltres. Llavors, quan l’autoritat trontolla, neix la preocupació, els pensaments circulars, les angoixes i la vida ens posa a prova. Enhorabona, benvinguda incertesa. La necessitat d’optar, de prendre decisions, d’adonar-nos-en que bona part de la nostra existència depen de nosaltres i una altra part no, és cert, fa por. Perquè és prendre consciencia que de vegades no podem fer res més que adaptar-nos i acceptar la nostra naturalesa vulnerable, que no som deus ni el centre de l’univers, i assumir que formem part d’un misteri aterrador i apasionant a l’hora, i tirar endavant amb plena consciència de la nostra naturalesa.

Noticies, opinions, fakes, bromes, imatges… desfilen per davant dels nostres sentits i inunden i desborden la nostra comprensió i els nostres sentiments. Carrers mig buits, botigues tencades, cues de persones davant dels supermercats amb l’accés dossificat, hotels habilitats com a espais d’hospitals i només quatre parets per compartir, de moment, 15 dies amb les persones més properes. Avui, les imatges de la nostra vida ens recorden escenes de pel·licules de ciència ficció i la vivència del “això ens queda molt lluny, és a la Xina” s’ha esvaït. Els virus de la por és la nostra ombra. Vivim sensacions potser ja conegudes, però experimentades de forma exponencial per una situació d’alarma, al llindar d’un estat de setge. L’estranya obligació compartir un cap de semana amb els teus a casa, l’observació perplexe de l’anti empatia, o l’egoisme, o no sé, l’esverament inconscient i incontrolat d’una part de la ciutadania acaparant de forma compulsiva farina, aigua o paper higiènic, la decisió de no sortir al carrer per tenir cura de la salut dels altres més que de la teva propia…, resulta un xoc de trens de sensacions viscudes en curts espais de temps, com molt poques vegades en ofereix la vida.

En fi, ens trobem amb un grapat d’escenaris que ens conviden a la reflexió, a la presa de decisions per a la supervivència, a l’aprenentatge de la solidaritat, a l’entrenament de l’agraïment, a la cura de la salut, al respecte a la vida i a infinitat de valors amb els que sovint ens oblidem de connectar en el devenir enfollit d’una vida que ens arrossega sense que sabem posar frè.

No m’interpreteu malament amics i amigues, però benvingut Coronavirus.

Cuidem-nos i SIGUEM, que ens en sortirem. Abraçades.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: