Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

COM ENTRAR A L’HOSPITAL DE MOLLET PER OPERAR-SE D’UN GENOLL I SORTIR SENSE OPERAR, AMB UNA ARRÍTMIA CRÒNICA I CONTAGIAT DE COVID (MÉS EFECTES CO-LATERALS)

Observacions inicials

En aquesta ocasió el que us explicaré no és ni una faula, ni un conte, ni una metàfora amb missatges pel creixement personal.

El que escriuré és l’experiència viscuda pel meu pare des de que va entrar a l’Hospital de Mollet del Vallès el dia 15 d’octubre de 2020 per ser operat d’un genoll, fins el dia d’avui, 25 d’octubre en el que ha de romandre a casa, aïllat per positiu per Covid, acompanyat d’una arrítmia crònica mai abans diagnosticada.

Abans de començar vull fer unes observacions inicials:

  • Com a narrador d’aquests esdeveniments, parlaré en plural, ja que som tres els germans/es que som fills/es del Josep, el nostre pare i, evidentment, no hem estat tots sempre junts en les situacions. Imagineu-vos, després de llegir tot el que explicaré, si el pes de tot, hagués hagut de recaure en un únic fill.
  • No tenim res contra del col·lectiu mèdic ni sanitari en general, ans al contrari. De fet, som dels que durant el primer brot de pandèmia hem estat aplaudint cada tarda a les 20:00 als professionals de la salut des del carrer.
  • Potser us preguntareu el motiu pel qual poso al llarg de l’escrit nom comuns i no propis de professionals de la medicina en masculí i femení (per exemple: cardiòleg/cardiòloga). El motiu és senzill i té a veure amb la nostra intenció de no perjudicar a cap professional, ja que pensem que tots treballen amb els recursos propis i contextuals que tenen, sense cap mala intenció.
  • Ens considerem persones que sempre intentem relativitzar les coses, veure els problemes i situacions des de diferents punts de vista, ser flexibles i comprendre les diferents maneres d’actuar. És quelcom que hem après en el sí de la família i del que estem agraïts.
  • També pensem que no som dels que ens queden amb els judicis ni amb les enraonies que d’altres escampen sense solta ni volta respecte a persones, formes d’actuar, institucions…
  • No obstant, la nostra experiència dels darrers 10 dies amb l’HOSPITAL DE MOLLET ens va fer marxar d’allà dient-li a un/a metge/sa especialista (el/la únic/a que teníem al davant en aquell moment) que no era casualitat que l’hospital tingués la fama que té, que se la guanyaven a pols.

Així doncs, passem a explicar els esdeveniments de la manera més objectiva possible.

Dijous, 15 d’octubre

Dijous 15 d’octubre de 2020 vam entrar per admissions de l’Hospital de Mollet al meu pare, ja que havia arribat l’hora d’operar-lo d’un genoll per a posar-li una pròtesi. Una operació que, tot i els seus 86 anys, la dificultat i la duresa de la pròpia intervenció i la recuperació a posteriori, tal i com ens havia informat el traumatòleg, no era una operació de risc. L’administrativa d’admissions ens va tractar de forma molt amable i del que ens va dir destaquem:

  • Doneu-me dos telèfons. Tot i que ja en tinc un, un altre, així sereu de més fàcil localització i els metges  us podran trucar quan calgui.
  • De totes maneres us dono aquest full on s’explica com fer el seguiment telemàtic, pas a pas de la intervenció, en totes les fases. Només us heu de descarregar l’APP al mòbil i identificar-vos amb la clau del pacient.

Al voltant de les 8:10 del matí van entrar el meu pare cap a la Unitat 1 d’hospitalització. En aquell moment nosaltres vam marxar. Ens vam descarregar l’APP i vam anar intentant seguir les fases de l’operació (Habitació – Preparació – Intervenció quirúrgica- Recuperació – Habitació) durant tot el matí. El missatge va ser repetitiu: “encara no hi ha informació disponible”.

Cap a les 12:30 del migdia, vam rebre un nou missatge a l’app que ens comunicava que entrava a quiròfan i tot seguit, a les 12:40 un mou missatge que indicava que sortia del quiròfan. Estrany, deu minuts per fer aquesta intervenció?? Comencen les suposicions. Per la ment humana poden passar multitud d’idees i fantasies, esteu d’acord? I segurament, la realitat al final serà molt diferent a totes elles. Crec que algun missatge de l’app va fer referència a alguna cosa semblant a “Està a recuperació”.

Tot i fer repetides trucades a l’Hospital de Mollet, fins a les 16:45 no vam tenir noticies del estat del meu pare. Ens va trucar un/a traumatòleg/a, explicant-nos que no l’havien pogut operar perquè una vegada posada l’anestèsia a través l’epidural, havia desencadenat una arrítmia (140 pulsacions per minut aproximadament) i l’anestesista havia dit que no es podia operar. Havia d’estar en observació i li havien de fer proves durant la nit, amb medicació per fusió continua (per vena). De moment, romandria a la sala de rehabilitació (box de semi-crítics) fins que es recuperés i el portessin a l’habitació. Aquesta va ser la primera i única trucada d’un/a metge/sa des del dijous 15 fins el dimarts dia 20 d’octubre. (Recordem el missatge en entrar a admissions: els metges us aniran informant de com va tot). El mateix dijous per la nit el nostre pare i des del seu propi mòbil ens va trucar per dir-nos que estava bé, cosa que va tornar a fer el divendres pel matí.

Divendres, 16 d’octubre

Divendres 16 d’octubre a les 12:00 (les hores de visita a unitats d’hospitalització eren de 12:00 a 14:00) vam anar a l’hospital, però l’hora de visita a semi-crítics era de 13:00 a 14:00 (tampoc en havien informat); així que ens vam esperar fins les 13:00 per poder veure’l. Quan vam entrar al box, el meu pare ens va explicar com havia anat tot, remarcant les diverses punxades doloroses de l’anestesista posant-li l’epidural, fins el punt que li va demanar, si us plau, que parés. I comentant que després de despertar-se de l’anestèsia, i ja a la nit, li va costar conciliar el son degut a la xerrera del personal que hi havia a l’exterior del box. El box està molt proper a la zona del taulell, on hi ha una zona de reunió de personal divers. Mentre ens ho explicava li miràvem el braç esquerre, ennegrit i inflat des del canell fins el colze. “I això?, li vam preguntar”. “Ah! És que dormint se m’ha sortit de lloc la via i quan se n’han adonat ja se m’havia fet un vessament interior”. Bé, nosaltres no estem massa acostumats (per sort) a freqüentar hospitals, però, això és molt habitual? Mentre parlàvem amb el meu pare, va entrar un/a auxiliar i li va posar unes gases mullades al braç i li va dir que se les aguantés durant vint minuts i que l’aviséssim nosaltres quan hagués passat aquest temps.

Minuts després va passar un/a metge/sa a veure el meu pare. Vam tenir sort amb la coincidència, ja que no sabem si realment ens haguessin trucat per explicar-nos res. No li vam preguntar quina especialitat tenia, ni el seu nom, no hi vam pensar, però potser també ho hagués pogut fer ell/a, presentant-se abans d’explicar-nos el que fos. Persona molt correcte, que va respondre a tot el que li vam preguntar, de forma molt clara i sincera. Resumirem alguns punts:

  • El pacient ja té una edat, i el cor que té és el d’una persona de 86 anys, és a dir, envellit i dèbil.
  • No podem saber què ha desencadenat l’arrítmia, però bàsicament vam entendre 3 possibles causes:
    • El propi estat del cor, amb una edat avançada.
    • La possibilitat que hi intervingués l’efecte de l’anestesia
    • L’estat de nervis i estrès que genera una intervenció.
  • Preguntant-li respecte al tipus d’arrítmia, vam entendre que no era de tipus ventricular (de la part de sota del cor), la qual cosa volia dir que no era “dolenta”. Va anomenar que era paroxística i alguna cosa més, però ja ens perdem amb els termes mèdics. Ens va explicar que amb el medicament per regular el batec del cor que portava des d’ahir, el ritme cardíac estava entre 72 i 82 (cosa que certament s’anava veient en el monitor que duia connectat). Era un ritme normalitzat, però l’interval entre 72 i 82 fluctuava de forma massa ràpida en poc temps, la qual cosa era un indicador de la irregularitat inherent en un cor de la seva edat.
  • El/la metge/sa es va mostrar una mica sorprès/a en la decisió que s’havia pres d’operar-lo del genoll a la seva edat i va remarcar la duresa d’una operació com aquesta i la seva recuperació.
  • Ens va explicar que havia d’estar en observació i que l’equip de traumatologia, cardiologia i anestesiologia s’havien de reunir dilluns o dimarts per prendre una decisió.

La mateixa nit del divendres 16 d’octubre el meu pare ens va trucar per dir-nos que l’havien pujat a una habitació.

Dissabte, 17 d’octubre

Dissabte 17 d’octubre a les 12:00 vam anar a veure’l a l’habitació. Compartia habitació amb un altre pacient que també estava acompanyat en aquell moment per un familiar. Li vam preguntar pel braç ennegrit i inflat per la via mal col·locada, i ens va afegir informació dient-nos que una persona en pràctiques l’havia punxat diverses vegades sense èxit, fent el comentari “si aquesta vegada no trobo la vena, aviso a la infermera”. Després de diversos intents, en no trobar-li la vena, va haver d’avisar a la infermera. Mentre estàvem allà, li van fer un PCR a ell i també al company d’habitació. Al vespre, vam tornar a parlar amb el meu pare.

Diumenge, 18 d’octubre

Diumenge 18 d’octubre pel matí vam tornar a parlar amb ell i ens va comentar que l’havien canviat d’habitació, ja que els resultats del PCR del company d’habitació havien donat positiu en Covid (el meu pare va donar negatiu). Repeteixo, truca ell per dir-nos-ho. El canvien a una altra habitació en la que temporalment està sol, però aviat li porten un altre company.

Donada la sensació d’oblit, caos i incertesa de tot plegat, truquem el mateix diumenge pel matí al hospital per demanar parlar amb algun metge/sa o infermer/a que ens pugui posar al dia de tot plegat. Evidentment, la resposta esperada, impossible fins dilluns. Demanem, si us plau, que ens truquin a primera hora del matí del dilluns perquè estem angoixats per tots els fets esdevinguts fins el moment i per la poca informació per part de personal sanitari responsable del meu pare. Lògicament, la nostra mare, ja gran amb 87 anys, també estava especialment amoïnada.

Amb tot això, el mateix dia 18 tanquen les portes de l’hospital i no és permesa ja cap visita externa, suposem que per motius d’empitjorament amb els contagis de Covid. Tot i haver demanat que se’ns truqui per informar, ningú ho fa ni dilluns 19, ni dimarts 20 d’octubre. Només tenim noticies del nostre pare perquè ell ens truca des del seu mòbil i ens explica el que pot i sap. Com que ja estan prohibides les visites, només podem anar a portar roba neta i a recollir la bruta, deixant-la a Admissions o a la porta d’entrada de la zona d’hospitalització. Així ho fem.

Dimarts, 20 d’octubre

Dimarts 20 d’octubre ens truca el nostre pare dient que ha passat l’anestesista i que li ha dit que es pot tirar endavant amb l’operació dimecres o dijous. El mateix dia anem  per fer l’intercanvi de roba. L’auxiliar ens recull la bossa de roba i mentre esperem que ens lliuri la roba bruta ve i ens va comenta que el/la cardiòleg/a, que en aquell moment estava a l’habitació amb el meu pare, volia parlar amb nosaltres. Tot i la prohibició de visites externes que hi havia en aquell moment ens van fer entrar a l’habitació. Van ser uns minuts d’intercanvis d’informacions i situacions sorprenents, a les quals no donàvem crèdit. Fem un resum per punts d’aquells minuts:

  • El/la cardiòleg/a estava donant l’informe d’alta al meu pare. És a dir, ja podia marxar, havia de marxar! I el meu pare li deia que feia una estona que l’anestesista li havia dit que l’operaven dimecres o dijous. Dit en paraules populars, tots dos “flipavem”.
  • Resultava ser que “l’equip” de cardiologia/anestesiologia/traumatologia encara no s’havien reunit, comunicat ni coordinat entre ells pel cas del meu pare, tal i com ens havia dit divendres 16 d’octubre el/la metge/sa que el va visitar al box de semi-crítics.
  • Amb cara i paraules de circumstàncies, el/la cardiòleg/a va a fer un parell de trucades, entre elles, al Cap de traumatologia, qui ens va comunicar que la situació actual era la que era i que el dia i hora de l’operació del meu pare ja havien passat i que estaven a l’espera altres operacions més urgents, quiròfans ocupats… Per tant, havia d’entrar de nou en la roda de la programació d’intervencions. Ens van donar un full amb la propera hora de visita amb el traumatòleg: 4 novembre; el/la cardiòleg/a ens informa que aquesta visita serà per donar-nos nova data per l’operació i que possiblement serà aviat.
  • El/la cardiòleg/a ens actualitza la recepta de medicaments pel meu pare, havent afegit dos de nous, tots dos pel tema del cor: una pastilla que substitueix l’efecte del famós Sintrom (Eliquis)  i una pastilla pel control de la sobrevinguda arrítmia crònica (Bisoprolol).
  • Així mateix ens comenta que l’arrítmia és crònica i que s’haurà de seguir medicant per sempre però que podrà fer vida “normal”, ja que és una arrítmia benigna. (Només volem afegir que el nostre pare mai ha tingut cap problema de cor i que en les proves pre-operatòries mai els electrocardiogrames van donar cap senyal de res estrany).
  • Tot seguit  ens diu que podem marxar quan vulguem. Estem d’acord amb el meu pare que fem les maletes i marxem per cames de l’Hospital de Mollet “ipso facto”.
  • Com a anècdota, afegir que l’especialista que ens va fer entrar a l’habitació va descobrir en aquells moments de comiat que nosaltres estàvem allà de visita dins l’habitació sense poder ser-hi. Ell/a desconeixia el protocol de prohibició de visites.
  • Ens va comentar si teníem alguna altra cosa a preguntar, li vam dir que no, però sí que teníem ganes de manifestar el nostre enuig i rebuig cap al caos, la manca d’organització de l’hospital i la sensació d’inseguretat i de por amb la que marxàvem d’allà. Afegint que aquest hospital es guanyava la fama a pols i que havíem descobert que el que es parla de l’HOSPITAL DE MOLLET no són enraonies mal intencionades o subjectives.
  • El/la cardiòleg/a ens va donar la raó i es va acomiadar de nosaltres sensiblement trasbalsat/da, descol·locat/da i possiblement esgotat/da.

En fi, després de marxar de l’hospital i d’assegurar-nos que el meu pare i la meva mare anímica i físicament es podien quedar sols a casa, vam donar per acabat el dia. En cap moment, en els informes de l’alta hospitalària del meu pare es reflecteix que ha estat en contacte (compartint habitació) amb un pacient que ha donat positiu en Covid. No obstant, segueixen els fets…

Dijous, 22 d’octubre

Dijous 22 d’octubre, ens truquen de l’Hospital de Mollet. Ens comuniquen que el company de la segona habitació en la que van posar al nostre pare també ha donat positiu en Covid. El nostre pare està a casa, recordeu, des de dimarts. Per tant, s’ha de fer el PCR de nou i estar en aïllament. Ens diuen des de l’hospital que passaran nota al metge  de capçalera del pare (del Cap de Sant Fost de Campsentelles) per comunicar-li. Desconfiant de que ho fessin, vam trucar al CAP demanant pel metge però no es va poder posar. Vam deixar nota que li diguessin però tampoc ens van trucar. Durant aquell mateix matí, la cuidadora que ajuda als meus pares a casa seva se n’adona que el nostre pare es queda dormit esmorzant i que no reacciona, ja que ha perdut la consciència. La cuidadora ens truca i avisem a una ambulància. Venen del 112 i el reanimen. Ens diuen que ha sofert una lipotímia possiblement causada pels nous medicaments, ja que un d’ells provoca baixada de tensió i sumat a l’efecte de l’Enalapril, que ja prenia com a medicament habitual per controlar-la , va tenir una forta baixada de tensió arterial. Després, aconseguim contactar amb el metge de capçalera perquè acceleri la prova del PCR i li fan aquella mateixa tarda.

Dissabte, 24 d’octubre

Dissabte, 24 d’octubre, 48 hores després de fer-li el PCR, el nostre pare dona positiu en Covid. Conclusió 7 persones que hem estat en contacte els 2 darrers dies amb el nostre pare quedem a l’espera que ens avisin per fer la prova del PCR (entre ells la nostra mare de 87 anys).

Diumenge, 25 d’octubre

Diumenge, 25 d’octubre a les 22:00h; encara estem a l’espera que ens truquin per concretar hora per fer la prova del PCR.

És que ara, a part de tancar bars i restaurants i establir tocs de queda, hauran de tancar hospitals per a que els contagis no vagin de dins cap a fora??

Mireu: creiem que aquest no és un escrit sensacionalista, ni victimista, ni fet amb cap mala intenció, creiem que és molt objectiu i els objectius de l’escrit són:

  • Fer públic amb un exemple (com n’hi deuen d’haver molts altres que no surten a la llum) l’estat actual del sistema sanitari en general i de l’HOSPITAL DE MOLLET DEL VALLÈS EN CONCRET. Volem ressaltar que no anem en contra de la professionalitat de cap professional de l’hospital. En tot cas, la crítica és al sistema organitzatiu de l’entitat, de la qual depenen tots els professionals.
  • Que tothom que ho llegeixi pugui dir la seva al respecte.
  • Aportar alguna cosa per a que el sistema pugui millorar.
  • Demanar i rebre explicacions de qui correspongui i tenir alguna resposta clara, directa i pràctica, sense demagògia, d’allò que plantegem.
  • Que se’ns expliqui quines mesures de millora i de compensació es faran per poder pal·liar tot el que ens ha suposat, ens suposa i ens pot suposar tota aquesta situació que us acabem d’explicar.

Us anirem informant…

25 d’octubre de 2020, 22:00 hores

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 thoughts on “COM ENTRAR A L’HOSPITAL DE MOLLET PER OPERAR-SE D’UN GENOLL I SORTIR SENSE OPERAR, AMB UNA ARRÍTMIA CRÒNICA I CONTAGIAT DE COVID (MÉS EFECTES CO-LATERALS)”

%d bloggers like this: