Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

ARRÒS A LA CASSOLA

Quan algun diumenge vaig a dinar a casa dels meus pares, passo per davant de la casa del meu amic Joan. Travessar aquells metres m’hauria d’ocupar només uns segons, però entro en una dimensió sense temps on el silenci només l’interromp uns gemecs llunyans. Accelero i no miro al costat, però no evito que se’m projectin en algun racó del meu cervell les imatges d’aquell somni de ja fa 35  anys, en el que jo anava convidat a dinar arròs a la cassola a casa del Joan. Va ser un “S.O.S” oníric.

Entro a la casa pujant una escala de 5 graons, envoltada d’uns matolls alts i espessos. La façana és simple, de dibuix de nen petit. La porta gairebé ni es veu. El pares del Joan, ell i jo estem asseguts al voltant d’una taula negra. El menjador és fosc, humit, lúgubre i fa olor de clínica. Busco llum en algun lloc. Al fons del passadís veig un fil de llum blanca que s’esmuny d’una porta mal tancada. Pregunto que és i el Joan mira aterrit al pare. Els ulls encesos en sang d’aquest es claven en els del Joan. El meu amic, amb la veu tremolosa, em pregunta si m’agrada l’arròs. Miro el plat i el que veig em fa pujar una sobtada onada de líquid espès de l’estómac a la gola fins tallar-me la respiració.

Un gust agre de vòmit em va despertar. Poc després la meva mare em va dir que, segons deien, el Joan s’havia suïcidat al seu laboratori químic. Algunes nits s’escolten  ofegades lamentacions de dolor que surten de la casa.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: