Un camí cap a l'autèntic autoconeixement

1er PREMI PER AL VIATGE DE LA KENYA

29è CONCURS LITERARI SANT JORDI PALAU SOLITÀ I PLEGAMANS

Per motius ja coneguts i potser d’altres més ocults, enguany la Diada de Sant Jordi va quedar diluida. No obstant això, l’Ajuntament de Palau solità i Plegamans no va deixar de convocar el 29è Concurs Literari de prosa i poesia i, cinc mesos després, el 25 de setembre, s’ha resolt el veredicte del jurat.

Més enllà del reconeixement econòmic, ha resultat per a mi una gran satisfacció i comfort experimentar com aquesta història d’amistat de la nostra estimada Duna amb la Sílvia, la Carla, la Sandra, el Drac i amb mi mateix, que ens va dir adeu durant el confinament d’abans de l’estiu, ha arribat a molts cors i ànimes que comprenen i connecten amb la relació d’estimació dels humans amb les seves mascotes.

En aquest post publico el relat complet, amb la qual cosa deixaré de desenvolupar el 5 capítols que falten de la sèrie “El viatge de la Kenya”, pels qui l’heu anat seguint.

EL VIATGE DE LA KENYA

Algun intercanvi d’opinions, jo diria que ben pocs, van caler perquè la Mar es decidís a incorporar a la família un nou ser. Ho dic perquè jo ja n’estava més que convençut. Jo de gossos n’havia tingut quan vivia amb els meus pares i els meus germans i els records que en conservo són molt gratificants. Així que el 18 de novembre de 2011, un agradable divendres a la tarda, havent dinat, vam anar a Balsareny a “donar una ullada” a una residència canina. La veritat és que la decisió ja l’havíem pres, però només ho sabíem la Mar i jo. L’Alexandra tenia sis anys i la Carlota onze, per tant, l’ il·lusió i la sorpresa estaven garantides. Mentre elles examinaven la camada i s’imaginaven que triaven un exemplar d’entre els tres que quedaven, nosaltres acabàvem de fer preguntes a l’Enric per tancar la gestió. De sobte, en descodificar algunes paraules clau que sorgien de la conversa, uns ulls es va girar cap els nostres llavis i es van il·luminar. Automàticament, els dos caps còmplices es van apropar, xiuxiuejant secrets, i dos somriures grans com dues mitges llunes van enllumenar el recinte. Impagable. Van ser un d’aquells instants que romanen una vida incrustats a la retina, gairebé màgics. Pocs minuts després agafaven aquella boleta blanca i tendre i no la van deixar de grapejar fins que vam arribar a casa i la van deixar al terra del menjador. Moment en què ens va obsequiar amb la primera caca desfeta, preciosa, esplèndida, divina.

Ahir al matí, quan ens van trucar de l’hospital on et vas haver de quedar, el sol es mantenia encara al cel, igual com una llum d’esperança ho feia dins del meu cor. Jo no demanava massa, perquè només desitjava escoltar que tot plegat no era més que un procés infecciós a l’intestí. Però la veu del veterinari que va començar a parlar des de l’altra banda del telèfon em va sonar a discurs premeditadament pausat i controlat. De seguida vaig percebre la intenció de preparar-me a través d’un missatge construït a consciència. Aquelles males notícies ben dites em van inundar els timpans i es van expandir de forma inexorable, contaminant les meves neurones com un riu d’oli brut, mentre l’atmosfera s’enterbolia de bromes grises. Ens va plantejar dues opcions. La primera: provar quatre sessions de quimioteràpia amb una esperança incerta de vida de sis mesos. La segona: subministrar-te la injecció que t’alliberaria de patiments. Una llàgrima s’escorria per una galta mentre penjava el telèfon, alhora que els quatre ens foníem en una abraçada dolorosa i solidària. Tant sols els laments colpidors trencaven el dur i necessari silenci, i els núvols ploraven a fora al jardí, on tantes vegades t’estiraves a prendre el sol. En poc temps, ja que no en teníem massa, vam haver de decidir el teu viatge. Com hem fet en la major part d’ocasions en les coses realment importants, Kenya, vam estar tots d’acord.

Un dels llocs preferits de la Kenya per anar a rondar era la riera. Quan la primavera feia acte de presència i el temps cronològic i meteorològic ho permetia anàvem a empaitar ànecs riu amunt i riu avall. Només baixar el marge que separava el camí paral·lel al rierol de la zona verda, la deslligava de la corretja i començava la seva estona d’independència. Els orígens de la raça Golden Retriever afloraven i es llençava sense compassió a la cacera de les seves aus preferides, amb àgils corredisses, esvelta, guimbant per damunt dels matolls fins que jo la perdia de vista i em preparava per seguir la pista dels xipolls de l’aigua i els crits dels ànecs esverats. Evidentment, mai en va atrapar cap ni un. Quan les muntanyes ordenaven el crepuscle, l’objectiu canviava, ja que era l’hora de la visita dels conills, que començaven a treure el nas i les orelles enmig de les ortigues i la menta silvestre. I com si es tractés d’un joc esperat, perseguits per aquella bèstia peluda i blanca, acabaven amagant-se en els esbarzers enredats, inaccessibles per ella. Ja solament quedava l’escena en què, transcorreguts uns segons de quietud, lliures de persecucions i carreres, la Kenya s’esfumava silenciosament i apareixia bruta de fang i qui sap quines altres substàncies, després de rebolcar-se com una possessa. Ja de tornada, una brisa fresca m’acaronava la pell i respiràvem profundament la petita llibertat.

Al voltant de les dues del migdia, la Mar i jo et vam venir a buscar. Massa llarg el trajecte de trenta minuts, per una autopista buida, ella davant conduint i jo al darrere, ambdós amb guants de làtex i mascareta. La maleïda pandèmia ens tenia immersos en una mena de pel·lícula dolenta de ciència-ficció o en un malson d’aquells dels que et vols despertar i no pots. Ja davant de la clínica, ens van fer esperar fora cinc minuts eterns, fins que et vam veure aparèixer per l’altre banda dels vidres. Et vas alegrar al veure’ns, com sempre, remenaves la cua i lluïes la teva típica expressió d’agraïment infinit i incondicional que mai no oblidaré. Et vas anar acostant a bon ritme, com si res no et passés, vam pujar al cotxe i vam tornar a la llar.

L’agost de 2016 ens va reunir deu dies seguits els cinc junts a Formentera. L’Alexandra i la Carlota ja tenien 11 i 17 anys respectivament i darrerament eren poques les oportunitats que teníem de coincidir tota la família compartint aficions comunes. Aquesta entranyable illa és un nexe d’unió emocional per als quatre, així que era una assignatura pendent emportar-nos la Kenya al nostre racó de desconnexió del món. El viatge d’anada ens va regalar un munt de petits entrebancs traduïts en quilòmetres de cotxe, onades generoses i marejos per a tothom. Al cap i a la fi, foteses insignificants comparades amb els bocins de felicitat que anàvem a trobar: estirar-se damunt la sorra clara i abandonar-se al poder del sol, respirar les bafarades de perfum d’aigua salada, experimentar conscientment el valor de no fer res, caminar a la nit entre les cases blanques i els carrers relaxats de Sant Francesc i Sant Ferran, capbussar-se i enamorar-se de les aigües cristal·lines i turquesa, endormiscar-se per la tarda escoltant les cigales… Una nit, estirat sota un pi, embadalit per l’olor de la nit i hipnotitzat pel pul·lular dels estels, començava a somiar que la lluna m’acariciava la cara. Mentre això passava, algú es va adonar que era l’hora del circuit nocturn. Una pota em sacsejava curosament el braç i una llengua calenta i agraïda em llepava la galta i em despertava dolçament, tot agitant la cua i convidant-me a treure’m la son de les orelles.

Vam substituir el dinar per alimentar-te de carícies i atencions, iniciant així el nostre comiat. Al voltant teu, per torns o plegats, regàvem el teu ser amb gotes salades d’estimació. També el Luc, nervi pur, es va jeure a la vora i va respectar el ritual. No et movies i ens contemplaves. Estic segur que comprenies el que et volíem dir: t’estimo, ho sento, moltes gràcies, et trobarem a faltar… fins sempre.

Sortint per la porta del pati del davant, podem dirigir-nos cap avall a l’esquerra o cap amunt a la dreta. Si la Kenya percebia en mi un estat d’ànim positiu o que era cap de setmana, ella tibava  a l’esquerra, on a uns tres-cents metres trobàvem la riera. Però en els passejos quotidians el temps era limitat i havíem d’anar a la dreta, a fer la ruta que ella ja sabia de memòria. En un tram d’unes cinquanta passes, fins a arribar a la zona de gespa, poques novetats: un gat que es creuava i amb qui intercanviaven mirades tranquil·les, bordar a l’escombriaire d’uniforme de colors cridaners… I quan les seves peülles s’alliberaven del tacte de l’asfalt, parava en sec i es quedava clavada, reclamant autonomia. Llavors la deslligava i donava tombarelles per l’herba un cop més, segurament buscant una mica de frescor i alguna sensació revitalitzant. La resta del trajecte anava al seu aire, jugant i socialitzant-se el just amb altres gossos. Potser és cert que aquests animals acaben mimetitzant el tarannà dels seus amos. Ja de tornada, al travessar la porta, s’albirava el jardí al fons del passadís, a la part del darrere. A la barana de la piscina, disposats en fila horitzontal, un grapat de coloms ja esperaven la Kenya per jugar al ritual de cada dia. Obeint el meu senyal verbal “busca”, ella començava a córrer com un llampec, lladrant, els ocells aixecaven el vol i ella es quedava quieta a prop de la piscina, atenta, observant el cel.

Consensuat per tots, a les cinc de la tarda vam anar a la consulta del Víctor i ell ens va ajudar a donar-te pau. Et vas dormir de mica en mica, amb el contacte i l’energia de les nostres vuit mans i les quatre ànimes. Així ens vam assegurar que ens notaries al teu costat anessis on anessis i que tu acompanyaries els nostres cors allà on fóssim. Tant sols ens separarà un llindar invisible que ens manté en diferents dimensions. Cada dia et trobarem per casa, pels camps florits, per la platja… allà on anem, i estic segur que tu seràs feliç veient-nos des d’on estiguis.

No sé per quin motiu, acabat l’estiu de 2019 la Carlota i l’Alexandra es van entossudir en adoptar una altra mascota. De tal manera que les visites virtuals a l’Instagram de la protectora d’animals van començar a formar part de les estones compartides per elles dues, i sovintejaven les reunions clandestines a mitja veu. Paral·lelament ens bombardejaven amb allaus de fotos de cadells i no tan cadells als mòbils, complementades amb comentaris entendridors i invitacions subtils a participar. Van posar en marxa una estratègia de venda basada en la perseverança i jo, que no sóc massa difícil de convèncer, em vaig convertir en el seu aliat. Llavors, la Mar, sense oposar massa resistència, es va donar per vençuda; bé, jo crec que en cap moment va voler lluitar per defendre un “no”. Així que, d’un dia per l’altre, en un tres i no res, havíem incorporat el Luc al clan, un gosset marró de dos mesos, de raça indesxifrable, ple de crostes i rescatat d’un contenidor on va ser abandonat. Com era previsible, el quasi nounat va trobar en la Kenya l’aixopluc que mai no havia tingut. I ella va experimentar (durant molt pocs dies, tot s’ha de dir) la sensació de viure amb un competidor. Ell va saber guanyar-se-la i en una setmana eren cul i merda, una parella inseparable de joc, d’excursions i de descans. I avui, ell en ocasions sembla que encara deu captar quelcom d’ella per alguns espais de la casa, perquè mira l’aire i gemega potser a un ens per a nosaltres imperceptible. I a la riera, de tant en tant ens quedem parats imaginant com corre entre les plantes de ginesta i les canyes fins llençar-se a l’aigua.

Allà quarts de set van caure unes quantes gotes i després va sortir el sol. Feia molt de temps que no veiem un Arc de Sant Martí tan ben definit, tan colorit i tan immens, d’extrem a extrem de la cúpula blava. Kenya, al tocar el sostre, l’has il·luminat i l’has omplert de colors, com has fet amb les nostres vides durant aquests vuit anys i mig. Moltes gràcies amiga, per fer-me gaudir de tantes petites coses i per ensenyar-me tant i tant, sobre el respecte, la fidelitat i l’estimació incondicional. Com diuen l’Alexandra i la Carlota, a partir d’avui brillarà un estel més al firmament i et demanen que volis molt i molt alt, petitona. Sempre t’estimaran com a ningú, estaràs dins seu i viuràs en la seva memòria i el seu cor. Ah! I aquest matí ja hem tingut notícies teves! La Mar, de nit, quan tanca els ulls, et veu enmig d’un camp verd, ple de flors blanques, grogues i vermelles amb altres gossos i gosses com tu, feliços i satisfets d’haver viscut.

Fins sempre. 30 de març de 2020

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: